Articles

Els incidents del 15-J

Mal­grat els molts anys vis­cuts, el que subs­criu havia donat per fet que, amb els nous equips muni­ci­pals i autonòmics for­mats per la cla­mo­rosa victòria elec­to­ral del PP del 22 de maig, vin­drien fets, opi­ni­ons, deci­si­ons... que ani­rien sor­pre­nent el per­so­nal que s'havia mani­fes­tat “des­en­can­tat”, de manera grata. Error!

En aques­tes pàgines de l'Avui, ja havíem adver­tit que el con­se­ller d'Inte­rior del govern de Mas apun­tava mane­res, però crec que els esde­ve­ni­ments recents dels quals ha estat pro­ta­go­nista han sobre­pas­sat amb escreix el que s'havia augu­rat. I és que el con­se­ller d'Inte­rior, Felip Puig, engi­nyer que és de car­re­te­res, canals i ports, es va encar­re­gar a la seva manera de “nete­jar” la plaça de Cata­lu­nya i de dei­xar anar després de la seva expe­di­tiva decisió el següent dis­curs: “L'únic res­pon­sa­ble sóc jo...”. Anem bé, Felip, així s'adoba un en les esfe­res etèries del poder!

El 27 de Maig, davant una gen­tada que es va sen­tir adot­ze­nada pels vai­vens de les auto­ri­tats d'ordre públic, segu­ra­ment (tot i que molts encara no ho haguem comprès) Felip Puig va demos­trar una ràpida reacció, uns forts dots de vidència i fins i tot una pre­clara savi­esa en haver orde­nat la “neteja” de la plaça de Cata­lu­nya de cam­pis­tes per poder cele­brar, sense entre­bancs, la victòria del Barça a Wem­bley.

L'apo­te­osi d'un esde­ve­ni­ment com la con­se­cució de la quarta Cham­pi­ons Lea­gue no podia dei­xar-se a l'atzar per l'eficaç govern de Mas, que s'ha mani­fes­tat, ober­ta­ment, “més pre­vin­gut que l'ante­rior”, i, ja se sap, això cal inter­pre­tar-ho com que “val per dos”.

I dos per dos són qua­tre, i amb la qua­dra­tura del cer­cle feta pel senyor Puig s'ha arri­bat a la insòlita mani­fes­tació pro­ta­go­nit­zada pels “més que des­en­can­tats, indig­nats” a la Ciu­ta­de­lla i a la ver­go­nyosa gestió de la seva presència davant de l'edi­fici emblemàtic del Par­la­ment. El que real­ment va resul­tar més penós, en vista de les imat­ges reco­lli­des per les càmeres de tele­visió per a la per­petuïtat, no va ser que milers de per­so­nes incre­pes­sin els qui cre­uen res­pon­sa­bles de la situ­ació que es viu actu­al­ment a Espa­nya, sinó l'espec­ta­cle, digne del pit­jor film d'acció ame­ricà, pro­ta­go­nit­zat pel pre­si­dent Mas i els seus parents més imme­di­ats, per elu­dir el blo­queig de l'entrada al Par­la­ment i cele­brar el ple pres­su­pos­tari en què el senyor Andreu Mas-Colell va fer estre­mir l'audi­tori no con­ver­gent amb una reta­llada d'inversió amb reduc­ci­ons astronòmiques en les con­se­lle­ries més soci­als: 10% en Benes­tar i Família, 7,4% en Ense­nya­ment, i un 6,5% en Sani­tat! Les mesu­res adop­ta­des perquè els par­la­men­ta­ris puguin exer­cir la seva tasca de par­la­men­tar es van tor­nar una exhi­bició de pre­potència sense sen­tit.

Sem­bla poc oportú que, amb la ferida oberta, el senyor Mas al·ludeixi al neces­sari ús de la força per man­te­nir el res­pecte de les lleis. Els uns i els altres fan un escàs i incor­recte ús del cabal d'auto­ri­tat que tenen els Mos­sos d'Esqua­dra i altres for­ces de l'ordre. De tota manera, sem­bla que l'assumpte ha ser­vit al senyor Puig per rati­fi­car-se en la seva tasca con­tra el 15-M a la plaça de Cata­lu­nya la vigília de la final de la Cham­pi­ons, ja que quan va ater­rar l'helicòpter que el va trans­por­tar al Par­la­ment molt ufanós va afir­mar que ja no seria l'únic que entengués el que havia pas­sat el 27-M. Una vegada més, amb el desen­vo­lu­pa­ment d'aquesta situ­ació, hem com­pro­vat l'estrany encert que té Artur Mas tri­ant els seus col·labo­ra­dors i càrrecs públic. I és que les decla­ra­ci­ons de la senyora Mont­ser­rat Tura també van més enllà del que és rocam­bo­lesc. La excon­se­llera de Justícia, davant la creu pin­tada amb esprai que li van fer a la roba, va mani­fes­tar que “no es pot mar­car les per­so­nes com si fos­sin dia­nes”. Fins aquí, d'acord, senyora Tura, però cal reconèixer que és un símil més aviat des­a­for­tu­nat, com­pa­rar una gam­ber­rada amb “el que feien els nazis”.

TamBÉ DES­A­FOR­TU­NADA va ser la reacció d'alguns con­se­llers com la senyora Marina Geli i Fàbrega, que va rela­tar de forma novel·lada les vicis­si­tuds pseu­do­cir­cen­ses del seu ingrés al Par­la­ment, perquè si bé és “molt trist haver d'arri­bar al Par­la­ment en una fur­go­neta dels Mos­sos”, més ho és pas­sar la nit al ras perquè els que gover­nen no com­plei­xen les seves pro­me­ses, amb la seva comesa...

Ana­lit­zant-lo fre­da­ment i impar­ci­al­ment (si és que això es pot fer), l'assumpte ha estat de tal mag­ni­tud que, com vaig poder com­pro­var, fins i tot ha impac­tat en els nens: el més petit dels meus néts, el Pau, un nen de tretze anys molt eixe­rit i, apa­rent­ment des­pre­o­cu­pat dels assump­tes que ell con­si­dera “de grans”, veient les imat­ges que es pas­sa­ven als infor­ma­tius, va excla­mar: “És trist viure en un lloc on per arri­bar on es fan les lleis cal­gui recórrer a un helicòpter...” Sense comen­ta­ris.

Aquest es recor­darà com un dia en què el pre­si­dent, Artur Mas, va dema­nar a la ciu­ta­da­nia com­prensió per l'ús legítim de la violència [de les for­ces poli­ci­als] per garan­tir el fun­ci­o­na­ment de les ins­ti­tu­ci­ons democràtiques “davant dels que tras­pas­sen les línies ver­me­lles” (els acam­pats pacífica­ment a la plaça de Cata­lu­nya que van ser expul­sats amb càrrega poli­cial del lloc, també les devien tras­pas­sar, segons ell...). I, alhora, el punt d'inflexió a par­tir del qual la força que anava adqui­rint gra­du­al­ment el movi­ment de pro­testa con­tra el sis­tema polític i econòmic actual es va estron­car per l'acció irra­ci­o­nal d'uns “indig­nats” que van asset­jar els dipu­tats del Par­la­ment inten­tant impe­dir la tiso­rada del pres­su­post. Només queda espe­rar que no s'esten­gui l'exem­ple.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.