Populisme que fa pudor

El tifus, perquè és més tifus que virus, també ha arri­bat al meu cor­reu electrònic i un mis­satge que m'envia una per­sona que conec (encara que pot­ser no sigui ella perquè mai l'ano­ni­mat havia estat tan de moda d'ençà de l'era inter­net) denun­cia una vegada més els gran­di­o­sos pri­vi­le­gis econòmics que té l'expre­si­dent del Par­la­ment, Ernest Benach, al qual es veu que li ha que­dat una jubi­lació dau­rada, d'aque­lles de gran exe­cu­tiu nord-ame­ricà que un cop aca­bada la seva estres­sant vida labo­ral es passa el dia jugant el golf a la Flo­rida. Lle­geixo avor­rida el text al qual detecto de seguida unes quan­tes ine­xac­ti­tuds, més aviat fal­se­dats, com que el Benach era jar­di­ner abans de pre­si­dir la màxima instància sobi­rana del país, i jo, que sóc del mateix poble que el Benach, puc posar la mà al foc que no el vaig veure mai amb unes tiso­res d'espor­gar i un ras­clet a les mans i fent bonics els jar­dins d'altri. Tot ple­gat m'enerva, i no pas perquè el Benach sigui sant de la meva devoció ni la meva relació amb ell hagi estat mai extre­ma­da­ment cor­dial. Quan feia de polític local sem­pre el vaig tro­bar una mica trepa i un pèl massa ambiciós, apre­ci­a­ci­ons del tot sub­jec­ti­ves i segu­ra­ment equi­vo­ca­des, és clar, perquè no és l'ambició una qua­li­tat que hagi de ser nega­tiva, ans al con­trari, que a vega­des és l'ambició la que fa avançar països com la fe fa moure mun­ta­nyes. Al cap­da­vall, ser­vi­dora tre­ba­lla de peri­o­dista i miro de fer la meva feina el millor que puc, sem­pre fir­mant amb noms i cognoms i donant la cara perquè me la tren­quin quan m'equi­voco o no sóc tan rigo­rosa com hau­ria de ser, i no crec, per tant, que hagi de ser amiga dels polítics, que hi ha una rat­lla que no és gens fina sinó ben grui­xuda i pro­funda, gai­rebé com una trin­xera, que no s'hau­ria de tras­pas­sar mai en aquest bonic ofici meu.

Si aquesta cam­pa­nya covarda i mani­pu­la­dora que ara ha posat al mig de la diana el Benach m'enerva és perquè és el típic mis­satge dema­gog, popu­lista i anti­ca­talà, sí, sí, com ho lle­gei­xen, des­ti­nat a con­tri­buir a cor­car-les, fins a des­truir-les, les ins­ti­tu­ci­ons del país. El que cobra el Benach deu ser el que li cor­res­pon cobrar, com ho deuen cobrar els expre­si­dents Bar­rera i Rigol, i el que deurà cobrar Núria de Gis­pert quan deixi de pre­si­dir el Par­la­ment, i també el que cobren altres pre­si­dents d'això que se'n diu par­la­ments autonòmics. Però ja se sap que insul­tar els cata­lans és gra­tis, i més quan hi ha cata­lans d'aquí que seguei­xen el joc, o perquè són massa inge­nus i es cre­uen de seguida tot el que els diuen o perquè odien pro­fun­da­ment, gai­rebé malal­tissa, el país que els ha parit. Que n'és de trist, tot ple­gat.

O sigui que no em penso indig­nar per si al Benach li ha que­dat la cosa arre­gla­deta o no. Sí, és cert que la pas­sem magra, que aquesta crisi és molt bèstia i que estem farts de mol­tes coses, però no crec pas que eli­mi­nant prer­ro­ga­ti­ves als expre­si­dents poguéssim solu­ci­o­nar gaire cosa. Esgri­mir ara aquest tema és prac­ti­car un popu­lisme d'aquells que fan pudor. Quan s'agre­dei­xen els dipu­tats que entren al Par­la­ment per tre­ba­llar, i quan es diuen men­ti­des sobre els expre­si­dents, mala­ment anem. I, escol­tin, i què, si el Benach hagués estat jar­di­ner? És que un jar­di­ner no té dret a pre­si­dir el Par­la­ment? És que s'han d'haver fet màsters a Har­vard, Oxford i Cam­bridge per fer-ho?