110 km/h, 120 km/h, 130...

Fa cinc dies que podem tor­nar a anar a cent vint. Que bé! Ens passa com en aquell acu­dit tan dolent. N'hi havia un que deia: “No trobo pas que s'enca­reixi, la ben­zina, jo sem­pre hi poso 5.000 pes­se­tes”. Amb les distàncies i les velo­ci­tats ens passa una mica el mateix. Posin el límit de velo­ci­tat on el posin, per anar a Bar­ce­lona sem­pre hi estem al vol­tant d'una hora. Podem enten­dre la diferència entre que hi hagi límit de velo­ci­tat i que no n'hi hagi. Si vas a cent setanta i arri­bes a lloc, està clar que hauràs fet via més de pressa que anant a cent, però el temps que t'estal­vies d'anar a cent deu o a cent vint depèn més de la con­versa que man­tin­guis amb el copi­lot que no pas de les res­tric­ci­ons de trànsit. En tot cas, a l'abril ens venien les bon­dats del límit de cent deu quilòmetres hora. No ente­nem com, per molt que fos una mesura tran­sitòria, a mit­jan juny se'ns pot dir que ens hem estal­viat 450 mili­ons d'euros, que hi ha hagut més segu­re­tat i menys con­ta­mi­nació, però que tor­nem als cent vint perquè és la velo­ci­tat nor­mal. Nor­mal? A Europa, per exem­ple, hi ha països que con­si­de­ren nor­mal limi­tar la velo­ci­tat a cent deu, d'altres, a cent vint, i n'hi ha que pen­sen que és millor que a l'auto­pista tot­hom corri tant com vul­gui. Nor­mal. Nor­mal seria actuar amb sen­tit comú, i de l'abril al juny no ha can­viat res prou impor­tant perquè el sen­tit comú ens faci can­viar d'opinió.