Rubalcaba

He esmen­tat que admiro el tarannà de Mont­ser­rat Tura. El mateix dic de Rubal­caba. Em fa feliç que no sigui natu­ral de l'altiplà, sinó de la cor­nisa cantàbrica, perifèric millor. Enginy mecànic: li han sol­dat els col­zes a les cos­te­lles, ales­ho­res el seu des­ple­ga­ment de braços és sincrònic, asimètric i mesu­rat. Ell i la seva esposa com­par­tei­xen pro­fes­si­ons científiques, això m'encanta. Per cert, es van conèixer a Vitòria; lloc on passà part de la seva joven­tut. Ha estat i és un dels polítics més admi­rats dins del par­tit dels soci­a­lis­tes i cap sor­presa que fos l'esco­llit per suc­ceir Rodríguez Zapa­tero. Millor que Tony Blair en triar Brown amb el con­si­de­ra­ble des­ga­vell que pro­vocà. Rubal­caba té el do de tro­bar el tempo que més li convé; és dis­cret i algú amb qui, diuen, pots con­fiar. Ara que aquesta dis­creció se li pot girar en con­tra. M'he assa­ben­tat que hi ha un peri­o­dista que ha dema­nat permís per fer una bio­gra­fia “no auto­rit­zada” i que l'entorn del vice­pre­si­dent li ha negat tota ajuda. Això car­ris­queja; pre­ci­sa­ment ara que hau­rien de sor­tir totes les des­a­vi­nen­ces entre ell i el pre­si­dent: les vega­des que va callar quan Zapa­tero, sense voler, des­truïa ocu­pació i ell sabia com crear-la.

Pas­sarà a la història pels esforços per era­di­car ETA. Ara cal veure si caurà sobre ell una der­rota gegan­tina, men­tre el soci­a­lisme des­perta, final­ment, i afronta la rea­li­tat.