Murdochs i polítics

Als països real­ment democràtics hi pas­sen coses abso­lu­ta­ment nor­mals que, aquí entre nosal­tres, són inau­di­tes. Per exem­ple, al Regne Unit un tycoon (deri­vat del japonès taikoon o “senyor feu­dal amb gran riquesa, poder o influència”) pot enso­pe­gar amb la legis­lació vigent, tal com acaba de pas­sar-li al mul­ti­mi­li­o­nari i ultra­dretà empre­sari de mit­jans de comu­ni­cació Rupert Mur­doch. Ell mateix ha hagut de reconèixer que el que han fet els seus tabloi­des de la premsa sen­sa­ci­o­na­lista és deplo­ra­ble i total­ment inac­cep­ta­ble. No és ben bé que hagi ento­nat un mea culpa, perquè la pri­mera mos­tra de volun­tat d'esmena, ja l'han dic­tat els mer­cats. En efecte, les acci­ons de News Corp van caure un 4,7 % a la borsa de Nova York per por que els fets que s'han produït impe­dei­xin que Mur­doch pugui acon­se­guir la majo­ria de la Bri­tish Sky Bro­ad­cas­ting. Però la justícia estu­dia ara si és o no un delicte gra­var con­ver­ses telefòniques d'una menor d'edat després assas­si­nada o sub­or­nar poli­cies de Scot­land Yard, cosa que resulta tan incon­ce­bi­ble com repug­nant, a fi de tenir trans­crip­ci­ons per publi­car-les. És, per tant, lògic que un grup mediàtic perdi en borsa 2.500 mili­ons de dòlars del seu valor de mer­cat quan es demos­tra qui­nes són les pràcti­ques il·legals que uti­litza per gua­nyar oients i lec­tors. Que ja se sap que la repu­tació i la cre­di­bi­li­tat es poden per­dre de manera ins­tantània.

Un empleat del ‘News of the World', Glenn Mul­caire, ja va anar a la presó el 1907 per haver gra­var con­ver­sa­ci­ons telefòniques. Però ara s'han publi­cat les de l'ado­les­cent Milly Cowle abans de ser assas­si­nada. I s'ha demos­trat que el mag­nat Mur­doch con­ti­nua tole­rant les inva­si­ons de la pri­va­ci­tat i qual­se­vol mètode il·legal que ajudi a ven­dre més dia­ris. Hi ha en joc, doncs, el jus­ti­fi­cat menys­preu que s'han gua­nyat els mit­jans de comu­ni­cació pen­dents que ells matei­xos facin una depu­ració amb garan­ties de fia­bi­li­tat futura. Perquè, en aquest epi­sodi con­cret, la cosa és encara més com­pli­cada a causa de l'estreta relació de Mur­doch amb David Came­ron, el nou pri­mer minis­tre britànic. Els labo­ris­tes de Gor­don Brown, que ja anti­ci­pa­ven que per­drien les elec­ci­ons, van refe­rir-se a la direc­tora del grup Mur­doch, Rebekah Bro­oks, dient que era una chump (xim­ple). Men­tres­tant, Came­ron va desig­nar com a cap de comu­ni­cació del govern Andy Coul­son, abans edi­tor del grup de premsa de Mur­doch. Sem­bla, però, que ara el pri­mer minis­tre con­si­dera que aquest nome­na­ment va ser un error catastròfic. Resulta, per tant, que els pre­sump­tes delinqüents són íntims amics i pro­tec­tors del pri­mer minis­tre. Fran­ca­ment, no sé com es podrà des­mar­car d'un embo­lic d'aquesta mag­ni­tud, però queda clar que la mani­pu­lació del telèfon de la víctima es va fer ser­vir per difon­dre la versió que encara era viva. Bé, en tot cas, el que queda clar és que el que convé, per raons d'higi­ene democràtica, és tenir un sis­tema de nor­mes que impe­dei­xin les inces­tu­o­ses rela­ci­ons entre empre­sa­ris de la comu­ni­cació i polítics. I que, en aquest cas con­cret, el qui com a repre­sen­tant de l'Espa­nya més rància forma part del super­re­mu­ne­rat con­sell d'admi­nis­tració del grup Mur­doch és, natu­ral­ment, José María Aznar (Dios los cría y ellos se jun­tan), sem­pre al ser­vei de la lli­ber­tat d'expressió, és a dir, de la seva, perquè con­tra la dels altres uti­litza sis­temàtica­ment les deman­des judi­ci­als, que a ell li sur­ten de franc i, en canvi, quan les retira per no haver de res­pon­dre a cap pre­gunta en un judici, deixa les cos­tes perquè les paguin els seus agre­dits i queda tan tran­quil.

Atès que avui hem par­lat de la per­versa relació entre for­ces polítiques i empre­ses dels mit­jans de comu­ni­cació, m'agra­da­ria començar a con­tri­buir a la necessària política d'aus­te­ri­tat amb alguns sug­ge­ri­ments rela­tius a aquesta matèria con­creta. No seria pos­si­ble que algun par­tit pre­sentés al Par­la­ment de Cata­lu­nya i al Congrés dels Dipu­tats una pro­po­sició de pro­hi­bir tota l'estèril publi­ci­tat genèrica que acabi amb “visc (visca) a Bar­ce­lona”, “Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya” o “Gobi­erno de Espa­nya”? Que no ho veuen, que aquests diners són una des­pesa absurda i que no té pre­sen­tació que, en plena crisi i necessària reta­llada, algú s'esti­gui bur­lant dels pobres con­tri­bu­ents llançant per la borda els nos­tres impos­tos, que ja no ens garan­tei­xen l'estat del benes­tar? I, per favor, diguin al minis­tre Sebastián que, després de rega­lar bom­be­tes (que molts no vàrem rebre), de sub­ven­ci­o­nar uns pneumàtics que no exis­tien i de tan­tes altres xim­ple­ries que ha comès, en plena misèria negra és un insult sub­ven­ci­o­nar amb 30 mili­ons d'euros el Real Madrid com a ele­ment de pro­moció de la imatge d'Espa­nya. Què li passa, a aquest home? S'ha begut l'ente­ni­ment? En plena aus­te­ri­tat no es poden fer bro­mes de mal gust i, a més a més, dis­cri­mi­natòries, sectàries i adver­sa­ti­ves.