Pinten bastos

D'aquí a pocs dies hau­rem de superar unes pro­ves d'apti­tud. Pri­mer, la sor­tida a borsa d'aquesta caixa madri­le­nya con­tro­lada pel PP que ara s'ano­mena Bankia o Rato­caja. I, segon, el dia 15 de juliol, les con­clu­si­ons que l'EBA (Auto­ri­tat Bancària Euro­pea) farà públi­ques com a resul­tat de l'stress test de 91 enti­tats finan­ce­res euro­pees, 25 de les quals són espa­nyo­les, cosa que ha cau­sat un gran ner­vi­o­sisme en el sec­tor. Sem­bla que el pronòstic és que hi haurà més de la quarta part dels exa­mi­nats que no pas­sa­ran la prova i que a la llista dels que neces­si­ten millo­rar, segons la fil­tració del banc d'inversió japonès Nomura, hi podrien sor­tir dues enti­tats que fins ara es con­si­de­ra­ven lliu­res de pro­ble­mes: Bankin­ter i Banc Saba­dell. En rea­li­tat, el que l'EBA s'ha mar­cat com a objec­tiu és l'escru­tini de la infor­mació sobre car­te­res de crèdits, títols de deute sobirà i per­fil de ven­ci­ments que les cai­xes i els bancs han de com­plir. Perquè, al cap­da­vall, el que es pretén demos­trar (quod erat demons­tran­dum) és que hi uns bancs i cai­xes de la zona euro que estan prou capi­ta­lit­zats per fer front al risc que tenen assu­mit i d'altres que no. Final­ment, es tracta d'evi­tar que el risc acabi sent sistèmic per culpa d'una falta de trans­parència.

Men­tres­tant, Rubal­caba ha recor­dat que el PSOE figura que havia de ser un par­tit soci­a­lista i, després, mode­radíssi­ma­ment soci­al­de­mocràtic, però que, a l'hora de gover­nar es va pas­sar amb armes i bagat­ges a la tot­po­de­rosa cama­ri­lla dels happy few que vam­pi­rit­zen un país sen­cer sense res­pon­dre dels seus actes ni davant la soci­e­tat, ni davant els tri­bu­nals on saben que ells (els de l'Íbex) entren per una porta i sur­ten per l'altra. I ara intenta recu­pe­rar el mis­satge de la redis­tri­bució de la riquesa i de l'estat del benes­tar basat en els més ele­men­tals con­cep­tes soli­da­ris. En el supòsit que fos sin­cer i no opor­tu­nista no li seria fàcil esbor­rar, en el joc d'equi­li­bris suc­ces­so­ris, la pèssima imatge del seu cap i com­pany Zapa­tero que s'ha pas­sat mol­tes esta­ci­ons a còpia de fer-se fotos amb els jerar­ques del movi­mi­ento, avui res­sus­ci­tat, en acti­tud man­su­eta del gover­nant age­no­llat que implora una mica de res­pi­ració arti­fi­cial dels qui manen de debò. Amb elàstics o no, amb pol­trona o cadira, el cert és que fa bullir la sang veure de quina forma fan exhi­bició del seu poder aquests qua­tre gats que ja no fan ser­vir els espa­dat­xins que tenen a sou a les patro­nals. Ara ja no es pre­nen ni la molèstia de fin­gir. Ras i curt, han optat per la via expe­di­tiva de reu­nir 17 per­so­nes que fan impúdica i pot­ser vani­tosa exhi­bició de la immensa riquesa i d'una into­le­ra­ble con­cen­tració de poder que deixa clara la feblesa del sis­tema democràtic i el sis­tema d'un home, un vot.

Pel que fa als països del nos­tre entorn, i tal com explica molt bé Peter Spi­e­gel al FT, l'avís de l'agència de ràting Moody's sobre el deute de Por­tu­gal es refe­reix prin­ci­pal­ment a Ale­ma­nya. En efecte, en insis­tir sobre la neces­si­tat que els titu­lars de bons de deute públic, encara que siguin pri­vats, han d'assu­mir una part del cost del res­cat de Grècia i dels que even­tu­al­ment vin­guin després diuen una cosa que, degu­da­ment traduïda és un avís als nave­gants, és a dir, als inver­si­o­nis­tes: fugiu dels països perifèrics men­tre encara pugueu i pen­seu que pot­ser no hi tor­na­reu mai més. Ens tro­bem, doncs, amb uns mer­cats deso­ri­en­tats que bus­quen refu­gis i ports d'abric i amb molts dub­tes sobre si els con­si­de­rats més segurs fins ara seguei­xen ins­pi­rant la mateixa con­fiança. Per exem­ple, el bo ale­many, amb relació al qual el deute espa­nyol –a l'hora d'escriure aques­tes rat­lles ha arri­bat a un spead, és a dir, un dife­ren­cial de 320 punts bàsics, ja no es veu tan sòlid com abans per la sen­zi­lla raó que Ale­ma­nya haurà de pagar molts plats tren­cats per culpa de la crisi del deute a la zona euro. Per part seva, els EUA han tocat sos­tre pel que fa a la capa­ci­tat d'endeu­ta­ment. De manera que, en les con­ver­ses, la gent ja parla del 5,22% de ren­di­ment dels bons aus­tra­li­ans, que és gai­rebé el mateix que paguen els bons espa­nyols a 10 anys (5,45%). Els tra­di­ci­o­na­lis­tes defen­sen els bons ale­manys amb dos argu­ments. Pri­mer, que, en cas de tren­ca­dissa, sem­pre valdrà més des­per­tar-se l'endemà i tro­bar-se amb deutsch­marks a les mans que no pas amb lires o pes­se­tes. I, segon, que el risc de sobre­cost per a Ale­ma­nya si els res­cats aug­men­ten molt pot ser veri­tat en ter­mes abso­luts, però que sem­pre seran pro­por­ci­o­nals en tant que per­cen­tatge del PIB. O dit d'una altra forma, que a l'hora de pren­dre mal, els danys i per­ju­di­cis que­da­rien harmònica­ment repar­tits. Con­fiem, doncs, que aquests 17 magnífics que for­men el govern a l'ombra s'inven­tin alguna cosa que no sigui l'habi­tual cara­gol sense fi d'apu­jar-nos l'espi­ral de les tari­fes d'aigua, gas, elec­tri­ci­tat, telèfon, peat­ges, etc. que ens resta poder adqui­si­tiu. Que no es pot matar tot el que és gras! I que d'on no n'hi ha, no en pot rajar!