Negres tempestes

El meu pare, Ramón Cas­tillón Cos­cu­llu­ela (Las­corz, Osca, 1926–Bar­ce­lona, 1984) va tre­ba­llar molts anys a Numax, l'empresa bar­ce­lo­nina d'elec­tro­domèstics que, en els pri­mers anys de la tran­sició, va tan­car com tan­tes altres empre­ses, vícti­mes de l'espe­cu­lació i d'una crisi tan o més cru­enta que l'actual. La diferència és que un grup de tre­ba­lla­dors de Numax es van resis­tir al tan­ca­ment irre­gu­lar de la fac­to­ria i van ini­ciar una breu però entu­si­asta aven­tura d'auto­gestió, que el direc­tor de cinema sel­vatà Joa­quim Jordà va retra­tar en el docu­men­tal Numax pre­senta... (1980), amb una segona part, titu­lada Veinte años no es nada (2004), que dei­xava constància del destí d'aquells obrers com­ba­tius, dues dècades després.

Sé que el meu pare no va par­ti­ci­par en aque­lla col·lec­ti­vit­zació. No li retrec, ni molt menys. Pro­ba­ble­ment jo tam­poc no ho hau­ria fet i encara menys en les seves cir­cumstàncies: tenia més de 50 anys, pocs recur­sos
i molts anys de fran­quisme a sobre que li feien des­con­fiar dels sin­di­cats. De Numax només ha que­dat a casa un cla­uer amb la imatge de la More­neta que cele­brava algun ani­ver­sari de l'empresa: trista meda­lla de con­so­lació per molts anys de sacri­fici. I
al car­rer.

No veig que hagin can­viat gaire les coses. L'obrer –si és que algú encara es defi­neix així– con­ti­nua rebent per tots cos­tats men­tre les negres tur­men­tes agi­ten els aires. El capi­tal ho ha acon­se­guit i el dia que vul­gui ja pot enviar el part de guerra cor­res­po­nent: “Cap­tiu i des­ar­mat l'exèrcit roig, hem asso­lit els nos­tres últims objec­tius. La guerra ha ter­mi­nat”.