Opinions

Fa bas­tants anys que escric arti­cles d'opinió, pri­mer de manera dis­contínua i després de forma més regu­lar. Dec haver-ne publi­cat uns cinc-cents des de l'històric Tre­ball, fins a El Punt, pas­sant per capçale­res tan diver­ses com Cata­lu­nya Sud, Nou diari, Diari de Tar­ra­gona, El vallenc, La nàpia, Zona metro­po­li­tana, Tzara, etc. El fet d'estar per­ma­nent­ment donant l'opinió, encara que sigui des d'una dis­creta columna de periòdic, de vega­des pro­voca un cert mareig. Tan impor­tant és allò que pen­ses perquè tin­guis la pre­tensió que mereix ser lle­git? El peri­o­dista, almenys, informa, explica el que ha pas­sat, encara que no deixa mai de donar-ne el seu punt de vista. Però el colum­nista no sol dir res que el públic no sàpiga. Sim­ple­ment opina. Pot­ser és una mani­fes­tació de vani­tat pen­sar que la teva opinió val la pena. Els arti­cles d'opinió solen dei­xar indi­fe­rent la massa lec­tora. De vega­des, poques, sus­ci­ten reac­ci­ons: feli­ci­ta­ci­ons, enuigs, crítiques... És lògic. Però què passa quan t'equi­vo­ques? Nor­mal­ment no passa res. Després d'un arti­cle en ve un altre i tal dia farà un any. Fa alguns mesos, des d'aquesta columna, feia bro­meta sobre els ajuts que l'atleta Marta Domínguez neces­si­tava per acon­se­guir els seus èxits. Ara aque­lles acu­sa­ci­ons no s'han pro­vat. Si no dic res segur que ja ningú ho recorda. I l'afec­tada segur que no va lle­gir l'arti­cle. La impu­ni­tat amb què diem el que ens passa pel cap fa una mica de basca.