Vides de paper

Pis­cina muni­ci­pal. Les sis de la tarda. Un airet agra­da­ble fa de molt bon pas­sar la calor. Lle­geixo Suite fran­cesa, d'Irène Némirovsky, el lli­bre que hem triat aquest juliol al grup de lec­tura de la bibli­o­teca de Taialà, una gran novel·la que explica l'èxode d'uns per­so­nat­ges fran­ce­sos i com inten­ten sobre­viure durant l'ocu­pació ale­ma­nya.

A la pis­cina no hi ha gaire gent, però les ombres van bus­ca­des, pot­ser per això una noia d'uns trenta anys, amb un biquini de flors, estén la tova­llola tan a prop meu. El pri­mer que fa quan ha pres pos­sessió del lloc és treure el mòbil i tru­car a la seva mare. Jo vaig lle­gint. Però, ai las!, tot i que la veu de l'escrip­tora és una veu clara i potent, queda tapada per la de la noia, que parla fort com si estigués sola al món. Li diu a la seva mare que pas­sarà a bus­car-li la màquina de depi­lar, perquè li sur­ten molts pelets a les cames, es depila, li costa 30 euros i no li dura gens, i ara a l'estiu, anant amb fal­di­lles i a la pis­cina, els pèls li fan les cames llet­ges. Molt bé, penso jo, ja està, que vagi a bus­car la depi­la­dora i que calli ja d'una vegada. Però aquest tros de con­versa només eren els pro­legòmens. Ara can­via de tema i va al gra: resulta que els pares del seu xicot no l'accep­ten. “No, mama –li diu angoi­xada–, no són pas ima­gi­na­ci­ons meves, només m'accep­ten per força, perquè ell m'estima i no els queda més remei. Que com ho noto? Doncs és molt fàcil, en tot, en tot, ho noto, aques­tes coses es veuen...”. A aques­tes altu­res ja quasi no sento el que la novel·lista m'està expli­cant, només sento la veu de la noia dels pèls però jo, ego­ista, ali­ena al seu drama per­so­nal, intento con­cen­trar-me en les vides de paper del lli­bre i desitjo fer­vent­ment que se'n vagi o se li acabi la bate­ria per no sen­tir-la més. Però com que no m'agrada ser antipàtica i tinc remor­di­ments inten­taré, si tor­nem a coin­ci­dir, posar-m'hi a la vora per saber com li va tot, els pèls i els sogres. Ah, els mòbils! Quin gran invent que et per­met ser soli­dari! Ah, pobre noia! Això seu sí que és una història, i no pas les fote­ses que escriu la Némirosvki!