Vot marroquí
L'última reforma constitucional que han votat positivament els marroquins preveu la possibilitat que els estrangers puguin votar en les seves eleccions locals. La Constitució Espanyola té un article idèntic, cosa que significa que, una vegada s'hagin signat els acords corresponents entre tots dos països, els estrangers marroquins residents a l'Estat espanyol podrien votar i concórrer com a candidats també a les eleccions locals.
La ministra d'afers estrangers, la senyora Trinidad Jiménez, es felicita per aquest fet i vol accelerar els tràmits. Si tot segueix el seu camí, és ben probable que en les pròximes eleccions municipals un total de 600.000 marroquins –dels 800.000 que hi ha– puguin votar i ser votats. Sabem que en molts municipis catalans (Roses, Lleida…) i mallorquins aquest fet podria representar una mudança més o menys considerable. Recordem que no estem parlant de votar després d'adquirir la nacionalitat (per a la qual, en el cas del Marroc, calen deu anys de residència entre nosaltres), sinó de poder votar només amb l'empadronament i la inscripció en el cens. La cosa agafa dimensions curioses a les ciutats (també autonomies) de Ceuta i Melilla, on els marroquins podrien votar en unes contrades de les quals, molt sovint, reclamen la sobirania plena.
Pilar Rahola ha deixat escrit que legalitzar aquest vot constitueix una bomba de rellotgeria. Per què? Rahola, que ha estudiat el tema en un llibre recent, ens diu que és dins la comunitat marroquina on hi ha més propensió al fanatisme religiós, on fan proselitisme la majoria dels imams integristes salafistes, els quals exhibeixen un furor accentuat al nostre país, ja que fins i tot aquestes mostres d'intransigència han estat prohibides al Marroc.
Rahola argumenta que és irresponsable permetre aquest vot, i tot perquè els membres d'aquesta comunitat sovint fins i tot desconeixen la nostra llengua i les nostres lleis; no estan integrats, afirma, i així es podria donar poder polític a uns líders amb intencions poc o gens democràtiques. Què s'ha de fer?
Demanem-nos: quina és la solució al fanatisme religiós? L'aïllament? ¿Es combat el fanatisme religiós amb la negació del vot a nivell local, o més aviat podria ser desitjable fer explícit un conflicte que faríem bé de resoldre com més aviat millor? És ben cert que hi ha un pensament càndid que, potser en nom de la correcció política, vol veure en l'altre –en el nouvingut, i com més exòtic millor– el portador d'uns valors superiors que han de ser celebrats i respectats sense crítica, però combatre aquest punt, corregir aquesta propensió a tolerar fins i tot les coses menys admissibles –sempre que també serveixin de punta de llança contra la societat liberal–, no significa que s'hagi de caure en l'extrem contrari, és a dir, en la pràctica de la intolerància amb bona consciència.
En aquesta reticència a concedir el vot als marroquins trobem molts tics mentals que estem cansats de sentir en la retòrica espanyolista. Espanya concedeix drets polítics als catalans, però si aquests drets polítics van contra els interessos d'Espanya, després són immediatament regatejats i retallats. Tots som iguals, però a l'hora de la veritat, ja ho sabem, sempre n'hi ha que són més iguals que els altres.
Ara topem amb el mateix: es tem que una comunitat pot posar en perill la democràcia, i el que es fa és lesionar aquesta mateixa democràcia tot regatejant el dret de vot. La llei: només la llei pot castigar les mostres de fanatisme, la intransigència i l'abús de poder sobre els altres. A qui li importaria, tenir al seu poble un batlle d'origen marroquí? El que suposo que desitgem és tenir un alcalde que sigui demòcrata, tolerant i respectuós, que permeti la igualtat entre sexes i que faci polítiques pel bé comú, sense afavorir un credo sobre d'un altre. ¿Està un marroquí impedit per alguna circumstància per arribar a pensar i actuar així?
Si aquest batlle hipotètic practica la intolerància, li caurà a sobre tot el pes de les lleis; per això vivim en un país democràtic. La democràcia és el remei contra el fanatisme religiós, no l'exclusió ni el prejudici. Fixem-nos, també, que es pressuposa que els marroquins només defineixen la seva identitat en funció de la religió, és a dir, que es vol pressuposar que ser marroquí equival a ser d'una determinada manera i votar en un determinat sentit. Però si es fa un cop d'ull a l'espectre parlamentari del Marroc es veurà que els marroquins voten partits de tots els colors: hi ha vint partits amb representació al Parlament, de centredreta a centreesquerra, islamistes de totes les intensitats –els extremistes en són foragitats–, liberals, ecologistes, comunistes postmoderns, etc.
Quan suposem que la identitat marroquina es defineix només pel fet religiós, és quan només ens fixem en els imams i no en la pluralitat que per força ha d'allotjar una comunitat de residents tan àmplia com la marroquina. Fins i tot concedint el dret al vot als marroquins, es podria ajudar a trencar aquest equívoc d'identitat, ja que per força dins aquesta comunitat hi ha d'haver un vot plural que ajudaria a donar una imatge d'heterogeneïtat i d'identitat múltiple (com la de qualsevol comunitat humana!).
No s'ha de practicar la intolerància amb l'excusa que els altres són intolerants. Així només es fomenta allò que es menysprea. El que s'ha de fer és respectar les lleis i perseguir els infractors. Si creiem en les lleis de la democràcia liberal, hi hem de jugar fins al final, i no només quan ens interessi o quan no hi hagi res en joc. Si creiem que la llei liberal —la pluralitat, la tolerància— constitueix el millor sistema per viure junts, hem d'estar ben disposats a posar-ho a prova.
