Adolescents: han de fer deures a l'estiu?

Si res­po­nem massa de pressa a aquesta pre­gunta, de ben segur ens equi­vo­ca­rem. És una d'aque­lles maleïdes qüesti­ons que exi­gei­xen mati­sos. Avui dia tenim tanta pressa que, sovint, res­po­nem de manera pre­ci­pi­tada. Ens passa amb altres temes: són bones les xar­xes soci­als a inter­net?, cal fer de tot per tenir viu un malalt ter­mi­nal?, hem de conèixer totes les amis­tats dels nos­tres fills?, els fun­ci­o­na­ris tre­ba­llen mala­ment?... No n'hi ha prou amb un sí o un no: cal afi­nar.

El llarg període no lec­tiu de l'estiu té algu­nes pecu­li­a­ri­tats: sol fer més bon temps, repre­senta una ocasió per viat­jar i fer estada a llocs dife­rents dels cor­rents, s'alte­ren els rit­mes que –fins i tot un ado­les­cent– pot haver de seguir durant el curs. D'altra banda, el món no s'atura ni deixa de fun­ci­o­nar el nos­tre orga­nisme. Ales­ho­res, què cal fer?

Als joves el temps els passa molt ràpida­ment: cada dia és una nove­tat. Aquesta sen­sació de vita­li­tat està acce­le­rada ara pels what's up i la resta. Però aquesta impressió psi­cològica no vol dir que en facin tan­tes, de coses valu­o­ses. Des d'un punt de vista for­ma­tiu, seria ridícul “no fer res” durant tres mesos. Per tant, pri­mer error: no pre­gun­tar a l'ado­les­cent de la casa, cada matí, “quin pla d'estudi tens per avui?”.

Els docents sabem que l'alum­nat torna acadèmica­ment rove­llat de les vacan­ces. Han fet coses però –excepte en l'alçada– sovint han anat enrere. Cer­ta­ment, hi ha el cas del mandrós de mena –noi o noia–, que només mira la TV, menja gelats, no para de quei­xar-se i d'escriure “m'avor­reixo!” al Face­book. Està malal­to­net, pobrissó! Però, i amb els altres, què hi podem fer?

En un curs que estic seguint ara al Col·legi de Lli­cen­ci­ats, a Bar­ce­lona, hem par­lat de la taxo­no­mia de Bloom. Ve dels anys 50, però ha estat suc­ces­si­va­ment revi­sada. Clas­si­fica els objec­tius edu­ca­tius segons tres aspec­tes: el cog­ni­tiu, l'afec­tiu i el psi­co­mo­tor. Tots els docents sabem que calen objec­tius edu­ca­tius i que han d'anar d'allò més sim­ple al més com­plex o ela­bo­rat. Tot i la pressió proi­gua­li­ta­risme, cada jove és dife­rent: com es veu bé en allò que fan a l'estiu! Apli­quem, per tant, la diver­si­fi­cació durant les vacan­ces.

A uns els cal reforçar els nivells més bàsics: recor­dar, com­pren­dre. A d'altres, sense dei­xar això, se'ls pot incen­ti­var cap a habi­li­tats supe­ri­ors del pen­sa­ment: apli­car, ana­lit­zar i crear. Cada família hau­ria d'anar-se'n a l'estiu amb una recepta del mes­tre o tutor del seu fill: què pren­dre i amb quina dosi.

No podem can­viar que hi hagi pares que són uni­ver­si­ta­ris i d'altres sense estu­dis. Això hi influ­eix, és clar! Però tots hau­rien de tenir uns objec­tius, un pla traçat: l'ado­les­cent haurà de rea­lit­zar acti­vi­tats intel·lec­tu­als on sigui: en un cam­pa­ment, a casa dels avis, en un casal o men­tre tre­ba­lla.

Ales­ho­res, el secret, on és? En l'horari. Els clàssics deien “serva ordi­nem et ordo te ser­va­bit”, que vol dir apro­xi­ma­da­ment que per anar bé s'ha de man­te­nir un ordre. Cada dia, peti qui peti, un temps dedi­cat a la lec­tura, a escriure sobre allò lle­git, a expli­car-ho als pares o a qui ho pugui enten­dre... Aquesta feina acadèmica hau­ria d'estar pilo­tada, però als pro­fes­sors –excepte als qui diri­gim tre­balls de recerca¨– només ens ho fan fer, pro­fes­si­o­nal­ment, fins a un cert dia del juny. Després hi ha un buit que ha d'omplir la família. M'he pre­gun­tat mol­tes vega­des per què, amb l'ajuda de les noves eines informàtiques, no es pla­ni­fica prou un tre­ball set­ma­nal per als vai­lets, que s'hagués d'anar lliu­rant en dates pre­es­ta­bler­tes? El secret, cre­guin-me, és l'horari, l'ordre. Molt d'ànim!