Ells i els altres

Aquests con­cep­tes bipo­lars m'han amoïnat pro­fun­da­ment, des de jove quan fent el ser­vei mili­tar un ofi­cial se m'acostà per dema­nar-me què estava lle­gint. Em sobre­sor­tia per la but­xaca de la camisa, un lli­bret amb tapes ver­me­llo­ses. Li vaig con­tes­tar, fat­xenda incons­ci­ent, que era Camino, de mossèn Escrivà de Bala­guer. Érem als afo­res de Talarn i semblà un sor­tida gra­ci­osa; si més no pro­pera. Ell era de l'altiplà, de família mili­tar, bigoti for­mi­guer i amb el seny més curt que la mànega del canari d'en Mone­gal –bes­ti­ola per molts anys–. L'ofi­cial m'endegà un dis­curs que m'obligà a lle­gir i pon­de­rar el lli­bre esmen­tat. Quin era el lli­bre que jo por­tava? El Lli­bre ver­mell de Mao; una altra peça d'inducció pro­gra­mada i eficaç. Les coses no són mai el que apa­ren­ten, tot i amb això, hi ha gent molt esforçada a voler demos­trar un punt tan inver­sem­blant com que els espa­nyols són favo­ra­bles als àrabs i nosal­tres, els cata­lans, ens ente­nem més bé amb els jueus. L'ambai­xa­dor d'Israel ha dei­xat Madrid amb un to queixós. Aquí, a Cata­lu­nya, li hem con­tes­tat trac­tant com un senyor que és el pre­si­dent dels pales­tins de visita a la ciu­tat i al Camp Nou. Però d'aquí uns mesos farem la peri­o­dista excel·lent, pubi­lla del Call al Pont de Petroli Cru, ele­ment invo­lu­crat en mol­tes de les des­a­for­tu­na­des pres­crip­ci­ons sobre els jueus i els pales­tins, els quals no volen res més que viure i fer-la petar de manera con­ti­nu­ada i prou.