Articles

Merkel i Catalunya

“Per Alemanya, Europa és l'única via de futur i és a través de la Unió Europea que Berlín podrà tenir la influència que li correspon en el món”

El pro­blema del deute grec (i el con­tagi a Por­tu­gal, Espa­nya i pot­ser Itàlia) és econòmic, polític i, sobre­tot, emo­ci­o­nal. L'apa­rent inde­cisió d'Angela Merkel és reve­la­dora dels difícils equi­li­bris que com­porta la inter­de­pendència Ale­ma­nya i Europa. No és còmode por­tar dos bar­rets a la vegada, i això és el que li passa a Merkel. No actua amb la mateixa lògica quan es posa al bar­ret de can­ce­llera ale­ma­nya i defen­sora dels interes­sos estric­ta­ment ale­manys, o quan exer­ceix de líder natu­ral d'Europa i la zona euro. A la Merkel ale­ma­nya la pres­si­o­nen els seus bancs, que van com­prar deute grec i ara dema­nen que el govern de Berlín els asse­guri el retorn de les seves inver­si­ons. Però la can­ce­llera també se sent cap­tiva d'una opinió pública cada cop més naci­o­na­lista i que ha dei­xat de tenir vocació de mece­nes de la resta d'Europa. Les clas­ses bai­xes i mit­ja­nes ale­ma­nyes –que també han patit la crisi– assis­tei­xen indig­na­des a l'espec­ta­cle d'uns assa­la­ri­ats grecs que fan més vacan­ces i tre­ba­llen menys hores a la set­mana que els ale­manys. A Berlín tenen la sen­sació que han pagat massa diners durant els últims 20 anys, pri­mer per finançar la seva pròpia uni­fi­cació, i després per esta­bi­lit­zar la Unió Euro­pea. És clar que, gràcies a les sub­ven­ci­ons ale­ma­nyes, els països del sud d'Europa han tin­gut diners per com­prar pro­duc­tes fabri­cats també a Ale­ma­nya. I, així, avui Ale­ma­nya és un del prin­ci­pals expor­ta­dors del món i els seus prin­ci­pals cli­ents són, efec­ti­va­ment, la resta d'Europa. Per això té tota la lògica del món que l'Ale­ma­nya “fàbrica d'Europa” sigui la pri­mera interes­sada que s'asse­guri la via­bi­li­tat de l'euro. I això, a curt ter­mini, vol dir posar més diners sobre la taula (ja ho han fet, amb l'anunci ahir d'un segon res­cat a Grècia per valor de 109.000 mili­ons d'euros). A llarg ter­mini, cal bas­tir una estruc­tura política que per­meti gover­nar l'eco­no­mia de la zona euro de forma eficaç i esta­ble. En resum: pri­mer, els ale­manys han de tor­nar a pagar i, després, han de cedir poder. Tots sabem que això és el que toca, però ¿algú pensa que això és popu­lar a Ale­ma­nya? No. Per això Merkel té tants dub­tes. És fàcil per a l'opinió pública de Lon­dres, París o Bar­ce­lona denun­ciar la “irres­pon­sa­bi­li­tat” dels dub­tes de Merkel. Fins i tot Hel­mut Kohl s'ha afe­git a la crítica: “Estan des­truint la meva Europa”. Però és Merkel qui ha de fer front a una soci­e­tat ale­ma­nya que cada vegada mira més cap endins i que està per­dent els llaços emo­ci­o­nals que l'unien amb la resta d'Europa.

Cata­lu­nya, millor que ningú, pot enten­dre el sen­ti­ment naci­o­nal ale­many de recel cap a l'Europa meri­di­o­nal després d'anys d'aju­des i sub­ven­ci­ons (qua­tre vega­des un Pla Mars­hall és el que ha finançat Ale­ma­nya en el desen­vo­lu­pa­ment dels països del Sud i l'Est d'Europa). Cata­lu­nya veu com cada any el 9% dels seus diners van a parar a les arques de l'Estat espa­nyol i no tor­nen. Un grau de “soli­da­ri­tat regi­o­nal obli­gatòria” com no es coneix en cap altre país del nos­tre entorn. Quan després veiem que, en retorn, tot són acu­sa­ci­ons d'inso­li­da­ri­tat i incom­prensió res­pecte de les nos­tres deman­des polítiques, la sen­sació de presa de pèl és bas­tant sem­blant a la que molts ale­manys deuen tenir aquests dies. No els falta raó; com a nosal­tres tam­poc. Ara bé, el paral·lelisme s'acaba aquí. A Cata­lu­nya no li interessa una Espa­nya sense cre­di­bi­li­tat en els mer­cats inter­na­ci­o­nals, i per això el pre­si­dent Artur Mas s'apressa a tran­quil·lit­zar l'opinió pública inter­na­ci­o­nal des del Wall Street Jour­nal. I a Ale­ma­nya tam­poc li interessa deses­ta­bi­lit­zar la seva pròpia moneda, ni car­re­gar-se el seu mer­cat més pròxim. Com, en el fons, tam­poc no li interessa ren­tar-se les mans davant dels pro­ble­mes d'Europa. Per Ale­ma­nya, Europa és l'única via de futur i és a través de la Unió Euro­pea que Berlín podrà tenir la influència que li cor­res­pon en el món. Encara que en aquests moments a Angela Merkel li toqui fer ges­tos naci­o­na­lis­tes per no per­dre la seva base elec­to­ral a Ale­ma­nya, és clar que serà ella també qui haurà de sege­llar –al cos­tat de Nico­las Sarkozy– un nou sis­tema de gover­nança finan­cera euro­pea. La fede­ració econòmica –ergo, més inte­gració política– és l'única alter­na­tiva a la dis­so­lució de l'euro. I encara que ara vivim una con­jun­tura favo­ra­ble elec­to­ral­ment a la dreta més xenòfoba i euro­escèptica, el demà per­tany a l'Europa que ender­roca fron­te­res inter­nes. I això ho sabem a Cata­lu­nya, i ho sap Merkel.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.