Formar demòcrates

“La majo­ria de nosal­tres no triaríem viure en un país pròsper que hagués dei­xat de ser democràtic”. Així de con­tun­dent es mos­tra Martha C. Nuss­baum, con­si­de­rada la filòsofa més impor­tant dels últims temps als Estats Units, en el lli­bre Sense ànim de lucre. Per què la democràcia neces­sita les huma­ni­tats (Arcàdia, 2011). Nuss­baum, que segueix el solc de la tra­dició política libe­ral, s'ha ser­vit crítica­ment de la pers­pec­tiva del gran filòsof nord-ame­ricà John Rawls (1921-2002) per avançar cap a la for­mu­lació d'una teo­ria de la justícia glo­bal. Aquesta pro­fes­sora, ara a la Uni­ver­si­tat de Chi­cago, sosté que per a la vida de cada per­sona hi ha for­mes de vul­ne­ra­bi­li­tat humana que són bones (per exem­ple: l'amor, l'amis­tat o la car­rera pro­fes­si­o­nal), perquè edu­quen i ens fan créixer, i n'hi ha d'altres que són dolen­tes i que cal eli­mi­nar, com ara la violència, la fam, l'arbi­tra­ri­e­tat, la dis­cri­mi­nació i tan­tes altres que enfron­ten les per­so­nes i divi­dei­xen les soci­e­tats.

Aquesta pers­pec­tiva és molt simi­lar a la que podia defen­sar Rawls, però l'ori­gi­na­li­tat de Nuss­baum és aquesta seva insistència en la idea de la vul­ne­ra­bi­li­tat, cosa que l'empeny a refle­xi­o­nar sobre com els governs poden esti­mu­lar les opor­tu­ni­tats huma­nes. I insis­teix que quan les soci­e­tats naci­o­nals dis­cu­tei­xen sobre desen­vo­lu­pa­ment i qua­li­tat de vida, alhora hau­rien de plan­te­jar-se la sem­pre difícil pre­gunta nor­ma­tiva sobre què és el bé i com incre­men­tar el bé per­so­nal sense trans­gre­dir les nor­mes pac­ta­des entre tots, que esdevé con­tracte. O almenys així cal­dria que fos­sin obser­va­des per tot­hom.

El lli­bre de Nuss­baum és, de fet, una bona reflexió sobre l'edu­cació. Cada vegada és més evi­dent que avui neces­si­tem les huma­ni­tats perquè encara ens cal fomen­tar la capa­ci­tat de res­pecte mutu, de com­prensió i de com­passió, però també és evi­dent que en alguna cosa s'ha fallat, atès que la qua­li­tat democràtica d'algu­nes soci­e­tats ha min­vat molt. Com ja adver­tien els filòsofs clàssics, perquè la democràcia sobre­vis­qui cal capa­ci­tar les per­so­nes per qüesti­o­nar i exa­mi­nar els argu­ments pro­pis per dei­xar espai a les opi­ni­ons dels altres. I les huma­ni­tats hau­rien d'aju­dar-nos a saber deba­tre ple­gats per crear una cul­tura pública basada en el res­pecte més que no pas en l'auto­ri­tat o en la tra­dició. Com diu Nuss­baum, en les democràcies moder­nes hi ha molta retòrica i molta intran­sigència. El pro­blema és que molts dels pro­fe­tes de la nova democràcia són més intran­si­gents que els intran­si­gents que diuen com­ba­tre. Aquesta és la para­doxa de la post­mo­der­ni­tat. Si volem par­lar de democràcia ens cal una ciu­ta­da­nia amb cri­teri, evi­dent­ment. Una ciu­ta­da­nia que fugi del tota­li­ta­risme, de les impo­si­ci­ons i del dog­ma­tisme. L'atac a la democràcia és greu tant si prové dels governs i de les grans cor­po­ra­ci­ons que menys­preen el prin­cipi de justícia basat en el con­tracte i la vul­ne­ra­bi­li­tat com si s'estén entre els difu­sors de les wiki­re­vo­lu­ci­ons amb ins­ti­tut de recerca inclòs. D'exem­ples en tenim a cabas­sos. I l'últim cas és la deriva del movi­ment 15-M, domi­nat pels extre­mis­tes de sem­pre, que qüesti­o­nen la democràcia (que ells ano­me­nen for­mal) amb argu­ments que fan fere­dat. Per això és urgent deba­tre sobre les huma­ni­tats, sobre el paper que han de tenir per edu­car la capa­ci­tat d'empa­tia i d'enten­dre l'experiència dels que són dife­rents de nosal­tres. Aquesta és l'única manera de for­jar demòcra­tes. Assu­mir la pers­pec­tiva de l'altre no és fàcil, però es pot edu­car. Què fan les huma­ni­tats per asso­lir aquest objec­tiu? Segons Nuss­baum ens empe­nyen a ocu­par posi­ci­ons dife­rents de les pròpies. Quan lle­gim una novel·la o un poema, edu­quem l'empa­tia. Ens posem en la pell de l'altre per enten­dre no tan sols el que lle­gim sinó el rere­fons, el pòsit cul­tu­ral i social, que batega real­ment en aque­lla novel·la o en qual­se­vol altra forma de trans­missió del conei­xe­ment. Les huma­ni­tats hau­rien de poder ser­vir per garan­tir la democràcia. La qüestió a dilu­ci­dar és, insis­teixo, si les huma­ni­tats que s'ense­nyen en el sis­tema uni­ver­si­tari català ser­vei­xen o no per for­mar demòcra­tes.

He pogut cons­ta­tar per­so­nal­ment la doble moral en relació amb les huma­ni­tats. Estic segur que molta altra gent també ha cons­ta­tat la con­tra­dicció entre la retòrica huma­nista de cer­tes empre­ses i les pràcti­ques més sal­vat­ges en la con­trac­tació i el tracte dels tre­ba­lla­dors. Les grans parau­les ama­guen, per exem­ple, les dis­cri­mi­na­ci­ons sala­ri­als de gènere de sem­pre –i això ho he vist i patit en ONG i en uni­ver­si­tats pri­va­des on he tre­ba­llat– o bé les intran­sigències més sal­vat­ges res­pecte a les opi­ni­ons dels altres. Té raó Nuss­baum quan asse­gura que sense una ciu­ta­da­nia inde­pen­dent no es pot par­lar de democràcia sinó d'alguna forma de tota­li­ta­risme. Però cal­dria afe­gir-hi que una ciu­ta­da­nia hipòcrita també és un perill per a la democràcia.

Molts dels que avui s'omplen la boca amb la rei­vin­di­cació de més democràcia amb la mateixa gran­di­loqüència dels vene­dors de bíblies, a la pràctica, en la vida quo­ti­di­ana, actuen com a anti­demòcra­tes arbi­tra­ris. Per­den la pers­pec­tiva del bé i la dilu­ei­xen en una colla d'eslògans enga­nyo­sos per redi­mir la mala consciència. És com aquell que pre­dica tenir la ment oberta i, en canvi, actua amb una men­ta­li­tat tan­cada, estreta, mise­ra­ble, bufa i arro­gant sim­ple­ment perquè pot fer ús del poder encara que en fer-ho tras­passi el límits de l'ètica. Ens cal for­mar demòcra­tes, cer­ta­ment. I ens cal pen­sar de quina manera ho hem de fer. El lli­bre de Nuss­baum ens hi ajuda.