Estar de sort

L'altre dia vaig aca­bar la novel·la que estava escri­vint. Amb les novel·les passa com amb tan­tes coses, que men­tre les escrius et cap­fi­quen i t'obse­dei­xen i quan les aca­bes et sents alli­be­rat i feliç, fins i tot satis­fet, però aquesta ale­gria dura poc, perquè de seguida comen­ces a tro­bar-hi pèls, de tanta por que tens que no agradi, que te la cri­ti­quin i et facin xixi­nes, a tu i a la novel·la. Sigui com sigui, la meva ja està. Una novel·la es fa amb molta dedi­cació, molta paciència i una mica d'ins­pi­ració. Però perquè el camí no sigui més cos­te­rut del compte convé, men­tre dura el procés d'escrip­tura, tenir la sort de cara. Com que jo n'he tin­guda molta, de sort, vull agrair en veu alta que no hagi patit cap de les mol­tes desgràcies que et poden pas­sar quan estàs escri­vint una novel·la, i vas fora de temps, i l'edi­to­rial es pensa que només et fal­ten vint pàgines però en rea­li­tat te'n fal­ten cin­quanta i repas­sar a fons les pri­me­res cent cin­quanta.

Doncs bé, jo he tin­gut molta sort, sense anar més lluny, perquè els gats no m'han esbor­rat cap capítol dels que ja tenia escrits i cor­re­gits (als gats els encanta seguir el cur­sor a la pan­ta­lla, s'aje­uen a sobre del teclat i poden arri­bar a fer molts dis­ba­rats tre­pit­jant les tecles!). L'ordi­na­dor tam­poc no se m'ha fet malbé i la impres­sora s'ha por­tat d'allò més bé i ha imprès sense defa­llir pàgines i més pàgines. Vaig haver d'anar a Madrid i me'n vaig endur la novel·la impresa per anar-la cor­re­gint, i no me la vaig dei­xar ni a l'AVE ni al taxi ni a l'hotel... D'altra banda, també he tin­gut la sort de tro­bar-me bé, no he aga­fat cap virus ni cap bac­teri d'aquells que et poden fer la punyeta: de fet, fora d'alguna con­trac­tura cer­vi­cal i dor­sal, que he anat tram­pe­jant amb una mica d'escal­for, el meu estat físic ha estat nota­ble, i a casa meva tam­poc ningú no s'ha posat malalt ni hem hagut de córrer a urgències per un braç o un peu tren­cat... Per aca­bar, he tin­gut la sort que no se'm tren­ques­sin les ulle­res, sense les quals hau­ria hagut d'anar dic­tant a un escri­vent les pàgines. O sigui que mol­tes gràcies. A qui toqui, però gràcies.