Anticipació

Les elec­ci­ons que acaba d'avançar el pre­si­dent Zapa­tero esta­ven ja anti­ci­pa­des. En l'única cosa que (teòrica­ment) un pre­si­dent és més sobirà que el poble és en l'elecció de la data elec­to­ral, que el diri­gent soci­a­lista ha deter­mi­nat que sigui el 20-N. Després de 36 anys encara ens apa­reix el fan­tasma de Franco quan diem aquesta data, que ja té música i can­ta­re­lla pròpia, evi­dent­ment. Però no deixa de ser simbòlic que s'evo­qui aquesta històrica data en una cita elec­to­ral que, com sem­pre, beu molt del con­flicte bèl·lic que ens ha mar­cat la política democràtica durant aques­tes tres dècades. L'estètica, la retòrica, la militància, la reflexió, la imatge, la con­fron­tació i el mateix sis­tema de par­tits espa­nyol són pro­ducte d'una quasi nul·la superació de tot el que va com­por­tar la guerra i la post­guerra a l'Estat. Rojos con­tra naci­o­nals, pro­gres­sia desor­de­nada con­tra con­ser­va­do­risme medi­e­va­lista, apel·lació a la classe obrera con­tra dreta reac­cionària... I en efecte con­tinuïtat total i abso­luta de dues cons­tants: l'absència de dis­cur­sos que encar­nin de debò la sen­si­bi­li­tat libe­ral (el sen­tit comú, la classe mit­jana, el dis­curs mode­rat) i l'absència també de dis­cur­sos que incor­po­rin una com­prensió veri­ta­ble del que sig­ni­fica un estat plu­ri­na­ci­o­nal. És a dir, Espa­nya viu en un dia de la mar­mota inter­mi­na­ble on viat­gem del ver­mell al blau per­dent-nos qual­se­vol altra pos­si­bi­li­tat de color al govern espa­nyol. Però és que ni el blau ni el ver­mell que ens pre­sen­ten apa­rei­xen mai amb algun matís, amb alguna vari­ació, amb alguna evo­lució. Són el mateix ver­mell i el mateix blau de fa 60 anys. Fa molt de temps que els papers estan repar­tits i d'aquí no sor­tim ni volen que sor­tim. En aquest sen­tit, la veri­tat és que les elec­ci­ons ja fa 36 anys que ens vénen anti­ci­pa­des de dalt a baix.

Majo­ria abso­luta del PP? Crec que és pro­ba­ble però no ine­vi­ta­ble. No només pel per­fil baix d'ambdós can­di­dats sinó també pel mateix can­sa­ment de l'elec­to­rat. Els indig­nats, si expres­sen alguna cosa, és la satu­ració dels mis­sat­ges polítics. I només hi ha un altre movi­ment de car­rer que hagi des­per­tat tants titu­lars els últims 4 anys a l'Estat: les mani­fes­ta­ci­ons cata­la­nis­tes. És hora que pugin altres colors.