Utoya

Tinc una certa debi­li­tat pels països nòrdics, tot i que no hi he estat mai. M'agrada saber que nord enllà podria fugir de la calor (com va fer Des­car­tes per pen­sar més tran­quil i aïllat) i que hi tro­ba­ria països civi­lit­zats, poc poblats, de pai­sat­ges tran­quils i serens, de grans raco­na­des mari­nes, de fiords pro­funds, de cap­ves­pres eterns que es con­fo­nen amb la mati­nada. Hi ha una llum sin­gu­lar, al nord, que allarga les hores de claror i les arros­sega d'una manera espe­cial i tènue. M'agrada pen­sar en els llacs i els illots, en els bos­cos immen­sos, en els grans proveïdors de fusta de molts mer­cats. És evi­dent que aquesta per­cepció idíl·lica con­trasta amb la duresa de les con­di­ci­ons de l'hivern, la seve­ri­tat del clima, l'abundància de neu i els llargs dies de fred. És el con­junt que en fa uns països d'eco­no­mia molt evi­dent i que hi han cons­truït unes soci­e­tats que han com­bi­nat la labo­ri­o­si­tat i la inno­vació amb un sen­tit social de la democràcia que els ha dut a des­ple­gar les visi­ons més avançades de l'estat del benes­tar.

És també molt evi­dent que la gran crisi mun­dial ha forçat la revisió de molts para­dig­mes i, espe­ci­al­ment, els de la soci­al­de­mocràcia, però també és sabut que aquests països han fet revi­si­ons i refor­mes ago­sa­ra­des dels seus pro­pis models en un intent valent de pre­ser­var els seus guanys. Segu­ra­ment aquí és on apa­rei­xen, d'una manera més nítida, les dis­jun­ti­ves con­tem­porànies i els camins que cal empren­dre per revi­sar i refor­mu­lar l'ide­ari soci­al­demòcrata.

En un d'aquests pai­sat­ges de Noru­ega, es desen­vo­lu­pen les esco­les d'estiu. Esco­les a vega­des de con­tin­gut estric­ta­ment pedagògic per a l'actu­a­lit­zació de mètodes i conei­xe­ments, esco­les espor­ti­ves amb la mateixa fina­li­tat i per a l'actu­a­lit­zació de conei­xe­ments, colònies també en una pro­posta posada de moda en els ini­cis del segle XX i que no ha exhau­rit les seves pos­si­bi­li­tats. És en aquest marc que s'ins­cri­uen les esco­les d'estiu dels par­tits, dels sin­di­cats, de les orga­nit­za­ci­ons juve­nils. Un marc idoni, un cam­pa­ment ben estruc­tu­rat, uns dies de for­mació i dis­tensió, un pai­satge rela­xant, un con­tacte cre­a­tiu amb la natura. Una vida a cel obert lluny de les reclu­si­ons hiver­nals. Alguns cen­te­nars de joves que ara con­tem­plo, de mirada som­ri­ent i espa­vi­lada, de fac­ci­ons opti­mis­tes, de joven­tut plena. Vides diver­ses, ulls pene­trants, cabells ros­sos, acti­tuds des­per­tes.

L'hor­ror tràgic i fanàtic ha pene­trat una d'aques­tes esco­les. Dese­nes de vides sega­des i dese­nes de famílies tren­ca­des. En aquest sàdic assas­si­nat múlti­ple hi ha molts dra­mes humans, indi­vi­du­als i col·lec­tius, acu­mu­lats. La fre­dor de les xifres amaga, cas a cas, segu­ra­ment uns pares, uns ger­mans, uns avis, uns parents, uns amics, unes pare­lles. Vides que no podem aïllar en la fre­dor de les xifres. Vides que havien tei­xit, en la seva ado­lescència com­pro­mesa, xar­xes soci­als i fami­li­ars que ara s'han tren­cat.

No podem igno­rar que es va trac­tar d'un assas­si­nat múlti­ple, ideològic. Diríem el mateix en qual­se­vol altre cas. I també direm que el valor de les vides tren­ca­des és el mateix a Noru­ega que a Síria, l'Afga­nis­tan o Somàlia. Però la violència es fa més evi­dent ens uns casos que en d'altres. I a Noru­ega, la violència ha triat explícita­ment, específica­ment, un cam­pa­ment de joves soci­al­demòcra­tes. Alguns pot­ser fills de soci­al­demòcra­tes, però altres també pot­ser fills de famílies d'altres ide­o­lo­gies. L'assassí, des del fana­tisme d'extrema dreta, no ha triat un cam­pa­ment qual­se­vol, ha triat un cam­pa­ment con­no­tat ideològica­ment. El fet seria igual­ment exe­cra­ble en qual­se­vol cas, però sí que convé asse­nya­lar que el fana­tisme ultra asse­nyala amb el dit i tria l'ene­mic: els artífexs de les refor­mes més pro­fun­des i esta­bles de la soci­e­tat con­tem­porània en la línia de crear drets uni­ver­sals des de l'equi­tat i la justícia social. És fàcil de dir i és tre­men­da­ment difícil de fer. I, ara, més que mai des d'un nou para­digma. L'agressió és, en aquest sen­tit, relle­vant i posa el dit a la nafra de les reac­ci­ons de la dreta i la ultra­dreta a la soci­a­lit­zació dels drets i dels deu­res.

L'hor­ror, el fana­tisme, la violència no coneix límits de raça o cul­tura. Matar per fana­tisme ideològic no és un patri­moni d'uns o d'altres. Les for­mes de la violència, amb coar­tada o sense, expres­sen o des­es­pe­ració o impotència. Els ter­ro­ris­mes són tots igual­ment detes­ta­bles. Per això adqui­reix una rellevància espe­cial que en un pri­mer moment algú tingués la temp­tació, perquè hi estem acos­tu­mats, d'atri­buir els atacs d'Oslo i Utoya al ter­ro­risme isla­mista.

Les lliçons d'Utoya, enmig del dolor i la tris­tesa que hau­ran mar­cat per sem­pre els pai­sat­ges deli­ci­o­sos d'aquell entorn, són jus­ta­ment que els valors de la democràcia, l'exer­cici de les lli­ber­tats, el res­pecte i l'accep­tació de la plu­ra­li­tat, i la dis­crepància ideològica for­men part dels valors esta­bles dels sis­te­mes democràtics i han de ser pre­ser­vats con­tra tots els atacs, vin­guin d'on vin­guin, sabent que no hi ha exclu­si­vi­tat que mar­qui la violència dels uns i el paci­fisme d'uns altres. En rea­li­tat, aquesta vegada hem vist d'on pro­ve­nia la boge­ria i con­tra qui s'adreçava. Aquest és el drama que tímida­ment alguns noru­ecs han expres­sat quan han dit “i jus­ta­ment era un dels nos­tres!” Doncs no. Era noruec, però s'havia auto­exclòs, havia tren­cat les regles del joc i com­ba­tut el mateix sis­tema que havia fet gran Noru­ega. Per això les ins­ti­tu­ci­ons de l'Estat i el pri­mer minis­tre van reac­ci­o­nar com van reac­ci­o­nar. Perquè el fana­tisme d'un no pot posar en perill els valors com­par­tits majo­ritària­ment per tota una soci­e­tat.