En memòria de Damià Escuder

Va aparèixer asse­gut al meu davant com un mira­cle. Lla­vors ja lluïa una barba ufa­nosa, crec recor­dar. Jo era mes­tre a l'escola de Gombrèn. M'estava a cal Xesc, a dis­pesa. Devia ser l'únic dis­pe­ser, a l'hivern. Al men­ja­dor coin­ci­dia amb algun cami­o­ner dels molts que feien el trans­port de les cimen­te­res del Clot del Moro. L'apa­rició del nou comen­sal era una ale­gre sor­presa. Ens vam reconèixer: “Damià Escu­der!”, vaig dir. “Pius Puja­des!”, va res­pon­dre. Érem vells cone­guts de Girona que ens retrobàvem, per dir-ho fàcil, a la quinta forca.

Com­partírem un cap de set­mana llarg a cal Xesc. Ell s'estava de feia dies al san­tu­ari de Mont­grony, on havia anat a ama­gar-se fugint de la poli­cia de Bar­ce­lona que el bus­cava. Segons m'explicà, una amiga el va aco­llir a casa fins que el dugué al san­tu­ari per espe­rar que les aigües de la repressió es cal­mes­sin. Si va bai­xar a Gombrèn va ser només perquè el mossèn va tan­car uns dies el refugi. Em deien els amos de cal Xesc que quan va arri­bar a l'hos­tal va dema­nar “una habi­tació oberta a qua­tre vents”. No crec pas que la tin­gues­sin.

El diu­menge a la tarda, sabent que tor­nava el mossèn, pujàrem tots dos a Mont­grony –fal­ta­ven molts anys per a la car­re­tera– a peu, ros­tos amunt, fins al niu de l'ermita. Férem temps asse­guts al prat que domina l'àmplia panoràmica del país del comte Arnau, par­lant una mica de tot. En Damià evi­tava expli­car la seva situ­ació. Només em va dir, com­pun­git, que dub­tava si fugir a França per la mun­ta­nya o si tor­nar a Bar­ce­lona. Sabia que del que fes en depe­nia molta gent.

Més tard vaig saber que havia par­ti­ci­pat en els fets del Palau de la Música, que era dels més actius pro­ta­go­nis­tes del repar­ti­ment de papers con­tra el règim. Pro­ba­ble­ment sabia molts noms, conei­xia l'entra­mat orga­nit­za­tiu dels movi­ments de resistència. Conei­xia els mètodes expe­di­tius de tor­tura del règim quan volia acon­se­guir infor­mació. Pot­ser sí que havia d'haver fugit a l'exili, si més no tem­po­ral­ment.

No ho va fer. Sense dir-me res, decidí pro­var la sort i no en va tenir. Passà per comis­sa­ria i anà a raure al penal de Sòria i a algun altre. Va que­dar mar­cat, soci­al­ment i psíqui­ca­ment, per a tota la vida.

Químic, filòsof, pin­tor, escrip­tor, de pro­fun­des arrels reli­gi­o­ses (lluny d'estruc­tu­res ecle­si­als), rebel, ima­gi­na­tiu, patri­ota fer­reny, llui­ta­dor, Damià Escu­der va morir el cap de set­mana pas­sat com va viure, incomprès i dis­cu­tit: pro­feta d'un món utòpic, d'un país que tots hauríem de som­niar per fer-lo pos­si­ble. Tenia 76 anys. La cerimònia en sufragi de la seva ànima tindrà lloc avui a 2/4 de 10 del matí a l'església del barri del Mer­ca­dal de Girona.