Opinió

Les coses, pel seu nom

Hauríem de mirar de ser molt més curosos amb l'ús que fem de les paraules

“No puc dir una cosa sense pen­sar en el que estic dient, en les con­seqüències, en el que ella sen­tirà de seguida que senti el que jo dic”, rumia un per­so­natge del conte Who­e­ver Was Using This Bed, de Ray­mond Car­ver. Està par­lant amb la seva dona, en un moment pro­pici a les con­fidències: un truc de telèfon intem­pes­tiu, a altes hores de la mati­nada, ha des­vet­llat la pare­lla, que dor­mia. La gran habi­li­tat de Car­ver és que, men­tre que tu, lec­tor, t'espe­res que el mis­teri —i la reso­lució del mis­teri— vin­gui de l'enigmàtica tru­cada, el nucli del drama es con­cen­tra exclu­si­va­ment en l'angoixós diàleg entre els dos que com­par­tei­xen llit: incapaços de tor­nar-se a ador­mir, comen­cen a par­lar de malal­ties i altres assump­tes deli­cats. “Si visqués com un vege­tal, ¿em des­con­nec­ta­ries?” Coses així. Lla­vors l'home, mirant de res­pon­dre amb pon­de­ració a la pre­gunta d'ella –des­con­nec­tar o no des­con­nec­tar: vet aquí la qüestió– es fa el rao­na­ment que he trans­crit al cap­da­munt de l'arti­cle.

Només les per­so­nes que han vis­cut de prop la rea­li­tat del càncer són sen­si­bles a aquesta paraula i a tot el que arros­sega. Càncer és, encara avui, un con­cepte tabú. Si vostè –o alguna per­sona pro­pera a vostè– ha tin­gut la mala sort de patir-ne un, i si s'ha infor­mat una mica sobre la malal­tia, lla­vors en deu haver après un munt de coses (però, si em per­met un con­sell, no passi ni un minut més a inter­net inten­tant tro­bar res­posta a tan­tes pre­gun­tes sobre això: la recerca el con­fondrà molt més, perquè cada càncer és únic. Deixi, sis­plau, que els pro­fes­si­o­nals facin la seva feina. No com­pari pato­lo­gies. Reclami infor­mació, sí, però apli­cada al seu cas con­cret). Per for­tuna, la inves­ti­gació científica està cer­clant, com més va més, aquest ene­mic. Avan­cem molt, en aquest ter­reny. Molt. I, tan­ma­teix, càncer és, encara avui, una paraula tabú. Com esqui­zofrènia. Trac­tem sem­pre d'evi­tar-les. “Té un mal lleig”, diem. Ho diem des de fa segles, perquè aquest mal fa segles que és lleig, encara que avui en sabem mol­tes més coses que només vint anys enrere. Aquest mal –cony de cèl·lules que no es volen morir i que ten­dei­xen a la més pura dis­bauxa!– és tan lleig avui com fa cent anys. La diferència és que avui les eines per com­ba­tre'l són molt més efi­ca­ces i afi­na­des que fa un segle. I que fa vint anys! I cada vegada ho seran més. Diguem les coses pel seu nom: “Tal per­sona té càncer. Ara està fent el trac­ta­ment”. Em sem­bla el pri­mer pas per mirar de superar la malal­tia.


Passa una cosa sem­blant amb les malal­ties men­tals. Em moles­ten aque­lles per­so­nes que afir­men “té un mal... d'aquí”, tot asse­nya­lant-se el cap. Com volent dir: “No està bé de la teu­lada”. Siguem curo­sos amb el llen­guatge. Inten­tem ano­me­nar les coses pel seu nom: “A en Tal li han diagnos­ti­cat esqui­zofrènia. Ara està bé. Això sí, ha de tenir molta cura amb la medi­cació”.

Tota aquesta reflexió ve a compte del següent. Càncer i esqui­zofrènia són dues parau­les tabús: quan es tracta d'ano­me­nar el que han d'ano­me­nar, molt sovint –si no és que ens hi hem tro­bat– adop­tem solu­ci­ons eufemísti­ques. El mal lleig. Té algun mal de per aquí dins (el cap). Però en canvi no us estra­nyi que tots dos mots es facin ser­vir de la manera més lleu­gera i gratuïta pos­si­ble –i feri­dora, de retruc– per fer referència a rea­li­tats molt nega­ti­ves. Obres el diari i lle­gei­xes: “La inse­gu­re­tat ciu­ta­dana és un dels càncers de la nos­tra soci­e­tat”. Sens dubte, la per­sona que ha redac­tat aquest titu­lar no pateix càncer, ni té ningú a prop que en pateixi. Enge­gues la ràdio i sents un d'aquests gro­tes­cos ter­tu­li­ans que deixa caure: “El pre­si­dent X està demos­trant un com­por­ta­ment esqui­zofrènic”. Encara que sigui ter­tulià i no psi­quia­tre o afec­tat, ¿no pot enten­dre, aquest home, o no podria pre­veure, que quan una per­sona viu de prop aquesta situ­ació no li ha de fer gens ni mica de gràcia que se n'uti­litzi el nom d'una manera tan deni­grant, tan pejo­ra­tiva? Hauríem de mirar de ser molt més curo­sos amb l'ús que fem de les parau­les. Jo només volia dir això.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.