Llistes

L'últim dia de vacan­ces, just abans de tor­nar, vaig tro­bar la meva família una mica pan­sida, perquè s'ho havien pas­sat molt bé i els sabia greu mar­xar. A mi sem­pre m'ha agra­dat més tor­nar que anar-me'n, sem­pre tinc una mica d'enyo­ra­ment, però tenint en compte que durant aquells dies ens havíem banyat al riu –tallava la res­pi­ració!–, fet ràfting –els joves, és clar!–, vist cabi­rols i espar­vers, havíem cami­nat, vist sor­tir el sol i admi­rat esgle­si­o­les romàniques, tot sense moure'ns del país, ente­nia molt bé que els fes ànsia de tor­nar a la rutina. Per fer-los pas­sar l'emmur­ri­a­ment i perquè no els agafés la síndrome post­va­ca­ci­o­nal, que diuen que no és cap broma, els vaig dema­nar que fes­sin una llista de les coses per què els sem­blava que valia la pena de tor­nar a casa, és a dir, la llista de tot allò que els feia il·lusió de retro­bar. Els més joves de pri­mer no tro­ba­ven res bo per escriure, al con­trari, deien que tot el que els espe­rava era una llauna, però es van anar ani­mant i final­ment, sumant les llis­tes de tots, va resul­tar que sí que valia molt la pena de tor­nar. És un exer­cici que val la pena de fer. La nos­tra llista, més o menys, va ser aquesta: veure els gats; el cafè amb llet del dematí; les boti­gues del barri que de mica en mica van obrint; veure la X, que morena encara deu estar més maca; la truita de pata­tes de la iaia, que és la millor del món; mirar a la tele les ger­ma­nes McLeod; jugar amb els gats; obrir el cor­reu; veure jugar en Cesc; anar a tallar els cabells; pas­sar les fotos a l'ordi­na­dor i esbor­rar totes les que hem sor­tit fatal; jugar amb la Nin­tendo; el coixí i el matalàs del llit; anar a bus­car els lli­bres per al nou curs i fol­rar-los; tenir els gats a la falda; tor­nar a fer –vull dir començar a fer!– una mica d'exer­cici; fer un curs més i ser dels grans de l'escola; con­vi­dar els amics a casa i expli­car-nos com ens ha anat l'estiu... I al final de la llista hi vam escriure el resum tràgic dels nos­tres temps: tor­nar a la feina, que per sort encara en tenim.