Memòria

Quan ja estem a punt d'enfi­lar l'última part de les vacan­ces esti­vals paga­des –hi ha milers de cata­lans que les tenen perpètues però sense cobrar–, la gran pre­o­cu­pació de molts és saber quan aca­barà aquesta tra­ves­sia del desert. A mi no m'agrada fer pronòstics, però ja a l'inici d'aquesta etapa negra vaig dir, a qui em volgués escol­tar, que no creia que ens en sortíssim fins ben bé l'any 2014.

La crisi d'ara és tan greu com la que va patir el món indus­tri­a­lit­zat a par­tir del 1973, i tot­hom la va pas­sar. No m'atre­veixo a escriure “superar”. Ara, els àugurs més lúgubres avi­sen que el món poste­rior a la crisi no serà com el que coneixíem, que res no tor­narà a ser com abans. D'acord, però ells ho diuen com si les coses hagues­sin d'anar pit­jor. I això encara s'ha de demos­trar. Per exem­ple: donen per fet que haver de pagar –o copa­gar– alguns ser­veis és un retrocés, quan jo crec que si el procés es fa bé i no es cas­tiga la gent sense recur­sos pot con­tri­buir a fer-los més raci­o­nals. El pit­jor ene­mic d'un ser­vei públic és la barra lliure.

Una cosa dife­rent és si n'apren­drem, de la débacle. Vol­dria pen­sar que sí, però és que a la història de l'eco­no­mia tenim epi­so­dis tant o més des­as­tro­sos que l'actual. ¿Durant quant de temps podrem estar tran­quils abans que no apa­re­gui un altre ensurt? El gran eco­no­mista John Ken­neth Gal­braith opi­nava que la memòria dels grans des­as­tres finan­cers i espe­cu­la­tius acos­tuma a cadu­car als 40 anys com a màxim. Així que ja ho saben: apun­tin-s'ho al seu calen­dari perquè no els agafi des­pre­vin­guts.