“Amén”

Avui s'acaba la Jor­nada Mun­dial de la Joven­tut. Una jor­nada que, en rea­li­tat, ha durat qua­tre dies. És aviat per poder ofe­rir un balanç seriós sobre un esde­ve­ni­ment que ha mobi­lit­zat gai­rebé dos mili­ons de joves i de no tan joves, de cre­ients i de no tan cre­ients, de turis­tes i de sim­ples curi­o­sos, com sol pas­sar en totes les con­vo­catòries mul­ti­tu­dinàries. Això, per no par­lar dels experts a pes­car en aigües revol­tes, que de tot hi ha en la vinya del Senyor. De mica en mica ani­rem conei­xent anècdo­tes de tota mena, algu­nes d'inequívoc signe cristià, com el tre­ball abne­gat dels volun­ta­ris i l'espe­rit d'aco­llida de moltíssi­mes famílies que han obert les por­tes als pele­grins del papa i de la JMJ. Tot això és posi­tiu. I també ho és que una monja cis­ter­cenca cen­tenària, que va pro­fes­sar el mateix dia que va néixer Rat­zin­ger, tin­gui l'opor­tu­ni­tat de sor­tir del con­vent de clau­sura per pri­mera vegada i ser rebuda per­so­nal­ment pel papa. Són anècdo­tes que emo­ci­o­nen, i que merei­xen ser recor­da­des.

Ara bé: No crec que una magna mobi­lit­zació com aquesta s'hagi fet única­ment per poder reco­llir un flo­ri­legi d'anècdo­tes com les cita­des o com d'altres que ani­rem conei­xent. S'ha fet per rea­fir­mar la ins­ti­tució papal i el cen­tra­lisme romà, i en con­seqüència, la pro­gres­siva ino­perància de les con­ferències epis­co­pals, reduïdes al paper de sim­ples com­par­ses de la suprema volun­tat papal. Un des­ple­ga­ment mul­ti­mi­li­o­nari per a un empo­bri­ment de l'Església, que deixa de ser plu­ral i passa a ser sim­ple­ment uni­forme. Ni tan sols unida. Joan Pau II ja va fra­cas­sar en l'utòpic intent d'acon­se­guir que l'Església post­con­ci­liar apa­regués (als ulls de tot el món) com un sol ramat, un sol pas­tor i una sola veu. La con­fiança en ell mateix era tan gran, que no va dub­tar a edi­tar un únic Cate­cisme Uni­ver­sal de l'Església Catòlica i a pro­mul­gar un nou Codi de Dret Canònic (1983), que ell mateix fou el pri­mer a no com­plir. A la vista hi ha que, en lloc de garan­tir la uni­tat de l'Església post­con­ci­liar, s'han agu­dit­zat els pro­ble­mes dins del mateix cato­li­cisme i s'han con­so­li­dat les divi­si­ons inter­nes. Avui hi ha més cris­ti­ans sense Església que cris­ti­ans dins l'Església. I entre els entu­si­as­tes dels viat­ges papals no són pocs els catòlics que es van­ten de ser “cre­ients però no prac­ti­cants”. No per això dei­xa­ran de cri­dar “Visca el papa”, que sem­pre sona millor que un “Visca la Pepa”, de regust anàrquic.

Davant d'aquest pano­rama, els viat­ges papals i la macro­jor­nada de la joven­tut apa­rei­xen com un foc d'arti­fi­cis per dis­treure l'atenció dels pro­ble­mes que arros­sega l'Església i com un inútil esforç per impo­sar la tesi del pri­mer Lamen­nais, el d'abans de la con­versió als ide­als democràtics: “Sense el papa, afir­mava Lamen­nais, no hi ha Església; sense Església no hi ha cris­ti­a­nisme, i sense cris­ti­a­nisme no hi ha soci­e­tat.” Amén. Més enda­vant, com ja he insi­nuat, Lamen­nais es va con­ver­tir i fou exco­mu­ni­cat.

Ara, l'ene­mic a aba­tre, segons Benet XVI, és el laïcisme. I s'equi­voca. L'Església no té altres ene­mics que no siguin els que ella mateixa pro­mo­ci­ona o pro­voca. La JMJ és un exem­ple incon­tes­ta­ble de les bon­dats de la laïcitat de l'Estat, sense les quals la magna jor­nada no s'hau­ria pogut dur a terme. El teòleg Juan J. Tamayo més aviat ha acu­sat l'Estat d'incórrer en un “pecat de lesa laïcitat”, ja que la seva neu­tra­li­tat, no menys que la seva inde­pendència res­pecte a l'Església, ha que­dat en dubte. Però fins i tot així, no hi hau­ria res a dir si no fos que ni el papa ni Rouco ni en gene­ral la jerar­quia estan dis­po­sats a mos­trar-se agraïts per les faci­li­tats rebu­des. Al con­trari: com bé s'ha dit aquests dies, l'Església no en té mai prou. I em dol que sigui així, ja que, com més exi­geix, més s'empo­breix espi­ri­tu­al­ment, i més s'allu­nya dels pobres reals. Tot el mun­tatge de con­fes­si­o­na­ris, mis­ses solem­nes, vigílies de pregària, indulgències con­ce­di­des i espec­ta­cles reli­gi­o­sos no fan sinó con­fir­mar la idea d'una Església reac­cionària, que s'auto­a­firma com a exclo­ent. Ni un sol gest ecumènic, ni un pro­grama en favor de la pau, ni cap mica de diàleg amb la cul­tura moderna. Al món només hi ha una cosa posi­tiva, que és el papa, que s'ho mereix tot, i la resta, si no està amb el papa no es mereix res, i si està amb el papa s'ho mereix tot. Però no té res. Ni els drets humans, que comen­cen i aca­ben en el papa. Tot el que queda és dir “amén”.