Encara hi ha més a perdre

La llei del pèndol és la que després d'haver-nos situat a un extrem ens porta ver­ti­gi­no­sa­ment a l'extrem con­trari. Les pri­me­res oscil·laci­ons són les més ràpides i
sob­ta­des, però a mesura que el pèndol viatja d'un lloc a l'altre, per la pèrdua de la inèrcia que l'ha pro­pul­sat ini­ci­al­ment, es va reduint l'arc que dibuixa fins a aca­bar atu­rant-se suau­ment al cen­tre geomètric. Però si enmig d'aquesta cadència una força exte­rior sac­seja el pèndol, aquest pot can­viar el seu iti­ne­rari, el pot des­pren­dre del
lloc del qual està sos­tin­gut, que és l'única garan­tia de retorn al punt d'inici. I
és que, tot i el mareig que ens pot pro­vo­car, el pèndol repre­senta un cert ordre en ter­mes de pre­vi­si­bi­li­tat i el tren­ca­ment de les peces que el com­po­nen les acosta poten­ci­al­ment al caos.

En deter­mi­nats cer­cles intel·lec­tu­als, econòmics i polítics s'està este­nent la idea que ens abo­quen a una
època d'alte­ra­ci­ons pro­fun­des que vin­dran acom­pa­nya­des de l'apa­rició de for­tes ten­si­ons soci­als. Hi ha qui ho defensa per una qüestió estric­ta­ment cíclica –i, per tant, pen­du­lar–, la qual
cosa sig­ni­fi­ca­ria que tot i que tin­guin raó seria un temps més o menys curt d'una certa con­vulsió que ens retor­na­ria final­ment al punt de par­tida. Però entre els que ali­men­ten aquesta idea n'hi ha cada vegada més que aler­ten que ja no estem anco­rats enlloc amb prou força per no que­dar a mans de l'onatge, que ja no ser­vei­xen els refe­rents del pas­sat que exer­cien aquesta funció i que el tren­ca­ment que s'ha pro­vo­cat ens deixa a la deriva i que ens situa en un nou para­digma. Per als que sos­te­nen aquesta tesi, la gent que ha començat a ocu­par el car­rer són una mos­tra del con­flicte que, segons ells, s'accen­tuarà per la distància que anirà crei­xent de forma pro­gres­siva entre governs que vol­dran man­te­nir l'antic ordre i la pressió dels que volen o neces­si­ten fer-lo sal­tar pels aires.

Totes aques­tes idees tenen prou força i són de prou pro­fun­di­tat per atu­rar-se a ana­lit­zar-les. En tot cas les dues par­tei­xen d'un cert deter­mi­nisme: les inèrcies que hem creat o aque­lles a què hem de fer front són més for­tes que la nos­tra volun­tat o capa­ci­tat de guiar-les o cap­gi­rar-les. Si ana­lit­zem indi­vi­du­al­ment i col·lec­ti­va­ment l'actual moment històric podríem con­cloure que aquest és un final de cicle atípic, i que no vivim una crisi pro­vo­cada per l'escas­se­tat sinó per l'excés. En tot cas estem en crisi, i per tant cal enten­dre què ens ha por­tat fins aquí, assu­mir els errors come­sos, assu­mir-los i tenir la volun­tat de no repe­tir-los, per estar en con­di­ci­ons de posar-hi remei. Però els que pro­cla­men que cal fer foc nou i els que augu­ren que no hi ha més rege­ne­ració pos­si­ble que la de les fla­mes, obli­den irres­pon­sa­ble­ment que encara hi ha més a per­dre que a gua­nyar. Cal una rege­ne­ració diri­gida a des­til·lar i pre­ser­var els valors essen­ci­als que ens han permès afir­mar que a l'últim mig segle hem vis­cut una de les eta­pes d'evo­lució més pròspera, dura­dora i equi­li­brada de la història de la huma­ni­tat. Això ha estat pos­si­ble gràcies a un progrés econòmic sense pre­ce­dents, però també s'ha espat­llat en un temps rècord per l'hege­mo­nia total de la raó econòmica.

Massa gent ha que­dat al marge d'aquesta pros­pe­ri­tat i cada cop són més les dones i els homes que tenen motius per sen­tir-se exclo­sos de les pre­o­cu­pa­ci­ons prin­ci­pals dels seus entorns i dels seus governs. Ells són els que hau­ran d'aca­bar exer­cint per­so­nal­ment la seva sobi­ra­nia com a ciu­ta­dans si els que ho hau­rien de fer per dele­gació con­ti­nuen igno­rant-los o fins i tot sot­me­ten a altres els seus interes­sos.