N'Heribert Barrera

Amb no gai­res anys més, som de la mateixa gene­ració. Dels qui vam veure en Macià pro­cla­mant la República Cata­lana des del balcó de la Gene­ra­li­tat, sense que li fes nosa Sant Jordi just al cla­tell. En Bar­rera pot­ser ho devia veure, als seus quinze anys, des de din­tre mateix amb els homes de la diada. Ben bé al viu. Jo, que als meus onze anys ja era del Macià, ho recordo entre bran­dar de ban­de­res, ficat en un racó qual­se­vol de la plaça.

Ho sé segur. Àdhuc fins als tri­pi­jocs d'avui tant per a en Bar­rera com per a mi, Cata­lu­nya és la d'En Macià. Mort ell, no tot foren glòries.

Aviso. No m'he lle­git cap bio­gra­fia del meu bon amic, no sé pas com va pas­sar la guerra, però de cert que va conèixer les enyo­ran­ces de l'exili men­tre esde­ve­nia un químic de debò. I ací m'aturo. No es va ficar a la política per poder fer bullir l'olla dels apro­fi­tats.

No sé pas quan va tor­nar per ací. En els tre­mo­lins més o menys espe­rançats de la dita tran­sición menava l'Esquerra però, més català que d'un par­tit, va pre­si­dir el Par­la­ment. No cal pas reme­nar-ho més. Es va tro­bar amb la pit­jor que li podia pas­sar a un polític. Les soli­tuds de l'ostra­cisme a casa mateix. I fou quan va donar la mesura de la seva gran­desa.

Quan el vaig conèixer ja tenia la dig­ni­tat i el senyo­riu d'un home sere­na­ment sol, sense res­sen­ti­ments envers ningú. Ens vam enten­dre gai­rebé sense dir-nos res, per a mi fou una pau sen­tir-me a prop un home com ell.

Tenia la sere­ni­tat socràtica dels savi de bé sense els encar­ca­ra­ments del fanàtic. Home de la terra, feia olor de campa humi­te­jada per la pluja fina, amb un bon humor irònic, irònic a la grega. I, posat a triar-li una benau­rança, li tri­a­ria la bon­ho­mia amb aquell som­riure de gai­rell, tan seu i ami­cal.

Crec que Déu és un bon home i no gens esqui­fit. Crec que té les por­tes de casa prou amples per a Sòcra­tes, per al comis­sari Cacho, per a l'amic anar­quista i per a tants i tants.

Amic Heri­bert, crec que t'has endut un bell ensurt tro­bant-te davant d'unes por­tes ober­tes, que no sabies. Des d'ací dalt, ajuda'm i espera'm.