Sacyr ‘strikes again'

En aquesta recta final del règim del PSOE en versió Zapa­tero, com en tots els finals d'etapa, es fan visi­bles les habi­tu­als mani­o­bres madri­le­nyes del ¿qué hay de lo mío? De fet, les grans ope­ra­ci­ons ja esta­ven pre­vis­tes i pla­ni­fi­ca­des per a la nova legis­la­tura, amb els matei­xos inter­lo­cu­tors o amb uns altres del mateix signe o d'un de dife­rent. Però l'anti­ci­pació de les elec­ci­ons es veu que ha aga­fat alguns lob­bies o tra­fi­cants d'influències amb els pixats al ven­tre de cara al nou calen­dari. Cosa que pos­si­ble­ment explica que, a aques­tes alçades de la pel·lícula, la pri­vi­le­gi­ada empresa Sacyr hagi mogut peça. Hi ha mol­tes for­mes de prac­ti­car el capi­ta­lisme a l'estil de Madrid. L'Ibex està ple d'exem­ples ben eloqüents d'aquest sis­tema de mer­cat ine­xis­tent i basat en la xarxa de con­trac­tes i de mal­sa­nes rela­ci­ons entre les empre­ses mono­po­lis­tes, con­fes­si­o­nals, explo­ta­do­res, d'exclu­si­ves o ges­to­res de ser­veis i els governs i par­tits polítics sense con­trol ade­quat de les tari­fes i els poders públics que, com a còmpli­ces o coo­pe­ra­dors neces­sa­ris, els garan­tei­xen uns bene­fi­cis exa­ge­rats, imme­res­cuts i pagats a costa dels usu­a­ris en règim de mer­cat cap­tiu o direc­ta­ment dels con­tri­bu­ents.

És en aquest món dels ‘happy few', és a dir, dels pocs agra­ci­ats pels poders cons­tituïts, que es mou, com el peix a l'aigua, la Sacyr que ara ens crida l'atenció. El seu pre­si­dent, Luis del Rivero, un senyor que va donar suport pri­mer a les dre­tes de la seva Múrcia natal i que, després, es va fer íntim dels gover­nants del PSOE –començant per senyor Taguas, abans cap de l'Ofi­cina Econòmica de La Mon­cloa i home de con­fiança de Zapa­tero i, ara, pre­si­dent del SEO­PAN la patro­nal de les obres públi­ques a la qual Sacyr mana amb mitja dot­zena més de con­trac­tis­tes de l'Estat–, és, sens dubte, un per­so­natge relle­vant. I és que n'ha fet de tots colors amb el beneplàcit d'una supe­ri­o­ri­tat sem­pre com­pren­siva i com­pla­ent amb els mem­bres des­ta­cats d'un esta­blish­ment que és, en última instància, el que marca les regles del joc. Una de les seves juga­des més ago­sa­ra­des va ser l'intent d'apo­de­rar-se del BBVA amb la col·labo­ració de Juan Abelló i el suport de l'actual minis­tre d'Indústria, Miguel Sebastián. El titu­lar del banc, Fran­cisco González, un dels com­panys de pupi­tre de J.M. Aznar, desig­nat pel PP amb l'ajut de l'Agència Tri­butària –que va des­ta­par (casu­al­ment) un fons de pen­si­ons de tot el con­sell d'admi­nis­tració situat al paradís fis­cal de l'illa de Jer­sey i va obli­gar a dimi­tir tota l'oli­gar­quia de Neguri–, va resis­tir. I Botín va forçar la sor­tida d'Abelló del con­sell del San­tan­der a causa del seu intent de domi­nar el prin­ci­pal com­pe­ti­dor.

Una segona ope­ració per­fec­ta­ment dis­cu­ti­ble va ser l'intent de Sacyr de que­dar-se el con­trol del vai­xell insígnia del sec­tor a França, és a dir, d'Eif­fage, que porta en el nom el record de Gus­tave Eif­fel, el de la torre. Eren els temps en què als empre­sa­ris espa­nyols se'ls ano­me­nava con­quis­ta­dors fins que la UE va pro­hi­bir que gua­nyes­sin les adju­di­ca­ci­ons, perquè el govern de Madrid els sub­ven­ci­o­nava la dife­ren­cia de preu. Sacyr va topar amb el govern francès i La Mon­cloa els va aju­dar a sor­tir més o menys indem­nes. Després, va venir l'adju­di­cació de les obres d'ampli­ació del canal de Panamà, a par­tir de la qual el govern de Madrid va callar per sem­pre més sobre el paradís fis­cal pana­meny. I, curi­o­sa­ment, sem­pre ana­ven de la mà el govern cen­tral i l'empresa. Eren anys en què Sacyr com­prava acci­ons de Rep­sol amb crèdits ban­ca­ris que anava pagant amb els divi­dends. Però aquest esquema es va tren­car quan l'acci­o­nista volia ren­di­ments i l'empresa pre­fe­ria inver­tir en pros­pec­ci­ons, explo­ra­ci­ons i reser­ves. Moment en què Del Rivero pacta amb la PEMEX mexi­cana (29% del capi­tal) per can­viar la línia de gestió de l'equip actual i poder esprémer el suc de la lli­mona amb urgències.

Ara, una vegada més, ràpida­ment, el minis­tre Sebastián dóna la bene­dicció a l'ope­ració i afirma que es garan­teix l'espa­nyo­li­tat de l'empresa en el futur; és a dir, que can­via la política energètica sense cap debat sobre un sec­tor tan estratègic. Ja ens va fer empas­sar que CEPSA passés a ser 100% d'Abu Dhabi o que les bada­des o errors de Gas Natu­ral ens dei­xes­sin fora del gaso­ducte Med­gaz i en acti­tud de penitència davant la Sona­trach alge­ri­ana. Segons el Finan­cial Times, l'acord ha estat impul­sat pels ban­quers (per exem­ple, els del San­tan­der) que han de cobrar de Sacyr i ha estat un matri­moni d'esco­peta, d'aquells en què la núvia, emba­ras­sada, es troba el nuvi a l'altar acom­pa­nyat del pare amb la lupara sici­li­ana. Si fem una mica de memòria, recor­da­rem que el 2000 Sacyr i La Caixa ja van acor­dar de ven­dre el 30% de Rep­sol a la petro­li­era russa Lukoil. Però és que ara, amb La Caixa in albis, també està en joc la pro­mesa de Sacyr a Pemex que a part dels divi­dends faran calaix amb la venda del 30,8% que Rep­sol té a Gas Natu­ral. En fi, que un senyor de Múrcia, titu­lar d'una empresa que ara ja no té tanta feina de grans cons­truc­ci­ons, ell solet, ha tras­bal­sat tot un model dels finan­cers nomi­nal­ment cata­lans que, en rea­li­tat, només aspi­ren a par­ti­ci­par en els grans fes­tins del capi­ta­lisme madri­leny del qual són els sipais locals encar­re­gats de fer dre­natge dels nos­tres estal­vis.