Negre sobre blanc

La vir­tut dels dar­rers esde­ve­ni­ments polítics —reforma cons­ti­tu­ci­o­nal recen­tra­lit­za­dora i sentència-ultimàtum con­tra el català— rau que posen negre sobre blanc en una rea­li­tat que ens entes­tem a negar. Els cata­lans repre­sen­tem una porció mino­ritària de la població espa­nyola, menys del 20 per cent, però fa 30 anys que insis­tim a convèncer el 80 per cent res­tant que facin del seu país quel­com que va en con­tra de la seva manera de ser. Ens han tin­gut paciència, però ja s'han can­sat, i ara tiren pel dret. Ens indig­nem, però Espa­nya i les seves ins­ti­tu­ci­ons actuen amb abso­luta coherència.

Legal­ment i cons­ti­tu­ci­o­nal­ment, no som una nació —de nació només n'hi ha una, l'espa­nyola, la llen­gua cas­te­llana té supre­ma­cia sobre la resta, el sis­tema d'immersió a les esco­les és incons­ti­tu­ci­o­nal, les selec­ci­ons espor­ti­ves cata­la­nes no poden com­pe­tir inter­na­ci­o­nal­ment, l'eti­que­tatge en català és il·legal, el con­cert econòmic per a tot ter­ri­tori no foral és con­trari a la Cons­ti­tució, tota norma cata­lana és infe­rior a qual­se­vol llei, decret o reso­lució minis­te­rial espa­nyola. Qual­se­vol com­petència cata­lana, pot ser recu­pe­rada dis­cre­ci­o­nal­ment per l'Estat quan ho cre­gui con­ve­ni­ent.

Tot ple­gat són fets de la rea­li­tat. Negar-los és una estultícia. Inten­tar can­viar-los, una qui­mera. Pre­nem consciència de les opci­ons que tenim i que deci­dim quin camí pren­dre. De camins, només n'hi ha dos: assi­mi­lació i accep­tació, o ini­ciar la secessió d'acord amb els pro­ces­sos homo­lo­gats i accep­tats per la Unió Euro­pea i la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal. El pri­mer camí ens con­ver­tirà en una feliç regió espa­nyola amb simpàtiques par­ti­cu­la­ri­tats regi­o­nals. El segon ens farà amos del nos­tre destí.