La mirada dels clàssics

Pilar Rahola va dir, a començament d'agost, que durant el mes de vacan­ces des­con­nec­tava l'ordi­na­dor i es dedi­cava a la lec­tura dels clàssics: Sòfocles, Plató, Heròdot... Perché leg­gere i clas­sici és el títol d'un dels lli­bres famo­sos d'Italo Cal­vino. Laura Borràs va actu­a­lit­zar-lo fa poc –el títol!– en un lli­bre de caire dife­rent: Per què lle­gir els clàssics, avui. No durant l'agost, sinó al llarg d'un any i mig, Josep M. Puig­ja­ner va anar lle­gint els autors de la col·lecció Ber­nat Metge i ha donat res­posta a aquells inter­ro­gants amb un die­tari deliciós: Carpe Diem, acom­pa­nyat dels clàssics. Des de Bar­ce­lona, Sit­ges o Llívia, l'autor va con­tem­plant l'actu­a­li­tat quo­ti­di­ana –la seva i la del món– a la llum dels grans clàssics grecs i lla­tins. Com feia també l'enyo­rat Miquel Pai­rolí, s'endinsa en el pou de la savi­esa acu­mu­lada al llarg de segles per aquells homes il·lus­tres, i tot el lli­bre s'omple, gràcies a ells, de raci­o­na­li­tat i sere­ni­tat. Els grans con­flic­tes mun­di­als i els petits pro­ble­mes domèstics pre­nen un altre sen­tit quan es veuen amb els ulls dels savis antics. Al cap­da­vall, ser un clàssic vol dir això: no passa mai de moda, haver dit o escrit una paraula eterna que sem­pre es torna a fer viva i que és apli­ca­ble a qual­se­vol fet d'avui. Val­guin, com a exem­ple, algu­nes de les fra­ses reco­lli­des en l'obra de Puig­ja­ner.

Egip­cis, tuni­si­ans, libis i siri­ans han expe­ri­men­tat últi­ma­ment la raó que tenia Xeno­font: “La tira­nia és la cosa més trista, car no és pos­si­ble des­fer-se'n.”

Els pede­ras­tes, cler­gues o laics, este­sos arreu del món, s'hau­rien d'aver­go­nyir davant de la sen­ten­cia de Juve­nal: “Els infants han de ser trac­tats amb la màxima reverència.”

A uns quants par­la­men­ta­ris i a alguns con­ter­tu­li­ans audi­o­vi­su­als se'ls hau­ria d'apli­car la recepta de Ciceró: “L'oratòria exi­geix el conei­xe­ment de moltíssi­mes coses, sense les quals no fóra res més que una pompa vana i ridícula de mots.”

I tots nosal­tres, enfon­sats en el forat negre de la crisi després d'haver vis­cut una des­me­su­rada opulència, hauríem d'escol­tar l'adver­ti­ment d'Horaci: “Aquell que, més del degut, es com­plau en les pros­pe­ri­tats, escrui­xit serà per les adver­si­tats.”