Nedadors engrillonats

Vuit des­no­na­ments dia­ris a les comar­ques giro­ni­nes amb gai­rebé tres mil hipo­te­ques exe­cu­ta­des durant l'any pas­sat és un drama social de pri­mer ordre. Les dades cor­ro­bo­ren que la bom­bo­lla immo­biliària no només ha lle­gat urba­nit­za­ci­ons fan­tasma i edi­fi­cis buits o ina­ca­bats, sinó que deixa al car­rer famílies que ho per­den tot, i no que­den alli­be­ra­des del deute. Com que amb la legis­lació espa­nyola el com­pra­dor res­pon per la tota­li­tat del deute con­tret, quan la sub­hasta de l'habi­tatge embar­gat no el cobreix la família des­no­nada con­ti­nua devent diners. Tor­nar a començar de cap i de nou és dolorós, però pos­si­ble. Ara, com es fa quan estàs enca­de­nat a un deute, i per uns béns que has per­dut? Com sura un neda­dor engri­llo­nat? Es pot dir que les res­pon­sa­bi­li­tats de la bom­bo­lla immo­biliària estan molt repar­ti­des i es poden expo­sar argu­ments con­tra la dació econòmica­ment impe­ca­bles, però el pro­blema social i humà hau­ria de ser pri­o­ri­tari. La nor­ma­tiva fun­ci­o­nava en època de vaques gras­ses. Men­tre els preus puja­ven, quan es venia o sub­has­tava l'habi­tatge de qui no podia pagar, el banc cobrava el que li cor­res­po­nia i la resta era per al pro­pi­e­tari des­no­nat. Ara ens tro­bem amb les con­seqüències d'un mer­cat hiperin­fla­ci­o­nista, amb habi­tat­ges sobre­va­lo­rats i hipo­te­ques que cobrien més enllà del per­cen­tatge rao­na­ble del valor dels immo­bles, o que sovint el supera­ven. Un dels argu­ments con­tra la dació en paga­ment apunta que les con­di­ci­ons d'accés al crèdit es res­trin­gi­rien. D'acord. Que no va ser l'excés de faci­li­tats, l'excés de risc de mol­tes ope­ra­ci­ons, l'excés de con­fiança en el baix preu del diner i en el crei­xe­ment econòmic el que ens va dur al col·lapse? Es diu que als països on la pèrdua de l'habi­tatge can­cel·la la hipo­teca el per­cen­tatge de pro­pi­e­ta­ris és menor que el de l'Estat espa­nyol, però el mer­cat de llo­guer deu ser més dinàmic, i això no és nega­tiu per se. Pot­ser podrien con­viure els dos sis­te­mes i que cada ciu­tadà –ade­qua­da­ment infor­mat– decidís quin li convé més. No deu haver-hi solu­ci­ons màgiques, però sí que hi ha dues qüesti­ons ele­men­tals. 1) Els dra­mes fami­li­ars –espe­ci­al­ment els rela­ci­o­nats amb malal­ties i situ­a­ci­ons per­so­nals greus– no es poden valo­rar en ter­mes estric­ta­ment econòmics. 2) Si dels fra­cas­sos no n'apre­nem res, no només seran dolo­ro­sos, sinó inútils, que és pit­jor.