Llengua per a la intimitat

Mira que fa temps de la facècia, però a casa encara riem quan reme­mo­rem la dita d'Aznar sobre el català en la inti­mi­tat. Segur, fou un dels seus pen­sa­ments més cele­brats i durant molt de temps figu­rarà en l'ima­gi­nari d'aquest país, almenys men­tre no asso­lim la inde­pendència. En nits d'insomni, és fàcil ima­gi­nar José Mari a soles amb la Bote­lla fen exer­ci­cis de llen­gua, quan tot­hom sap que és en aquesta inti­mi­tat quan els jocs de llen­gua s'exer­ci­ten millor. En una pre­sidència del govern cen­tral que se'ns féu molt llarga, Aznar deixa aquesta perla.

Però el que molts prenguérem com una humo­rada, en deter­mi­nats àmbits es féu qüestió de fe i s'anà cul­ti­vant entre les estratègies ideològiques. Als des­pat­xos del Par­tit Popu­lar, a Cata­lu­nya, els agrada que es con­servi el català, però en la reserva de la inti­mi­tat i com a estudi antro­pològic, aquell que afi­ci­ona els filòlegs i es reserva per a clas­ses magis­trals, lluny de l'ús nor­ma­lit­zat al país. Pot­ser per això, quan s'envien notes entre ells –al meu poble, amb alcalde popu­lar, en tenim un exem­ple clar–, les escri­uen en cas­tellà, perquè diuen que és una llen­gua que, en públic i en la inti­mi­tat, tot­hom entén a Cata­lu­nya.

En la defensa d'una llen­gua que per a alguns marca la secu­lar uni­dad de des­tino en lo uni­ver­sal, Alícia Sánchez-Camacho ha poti­ne­jat en el ter­ri­tori edu­ca­tiu, recla­mant uns supo­sats drets lingüístics que ningú li havia negat i posant en qüestió la bona política d'immersió lingüística que s'ha anat tre­ba­llant durant una tren­tena d'anys de feina ben feta. Tot el que ha ser­vit per cohe­si­o­nar dues comu­ni­tats de pro­cedència diversa i amb bagat­ges cul­tu­rals dis­tints, per cons­truir un pro­jecte de soci­e­tat sense ten­si­ons, on la gent s'enten­gui par­lant, la insen­si­bi­li­tat d'un grup d'irre­duc­ti­bles sal­va­dors de la pàtria –em nego a pen­sar que tots els popu­lars cata­lans pen­sen el mateix– pot tirar-ho per terra. On no hi havia con­flicte, avui, almenys, hi ha un inter­ro­gant.

Tal­ment, hi ha coses amb les quals no es juga, amb les quals no es pot per­me­tre retro­ce­dir ni un pas. Des de la soci­e­tat civil cal defen­sar els nos­tres drets sense cap mena de renúncies. I si els popu­lars avan­cen per aquest camí, cal que tots els par­tits, tots, mar­quin la línia ver­me­lla que ningú no ha de tras­pas­sar.