Independència

No hi ha fet sig­ni­fi­ca­tiu que passi en l'actu­a­li­tat política d'aquest maleït Estat en què ens ha tocat viure que no refermi la con­vicció que l'única solució per poder viure amb un mínim de nor­ma­li­tat com a nació és la inde­pendència. Per només posar uns exem­ples recents tenim la sentència del Cons­ti­tu­ci­o­nal con­tra l'Esta­tut, la modi­fi­cació uni­la­te­ral de la Cons­ti­tució i, final­ment, la inter­lo­cutòria del Tri­bu­nal Supe­rior en con­tra de la immersió lingüística. Tot ple­gat forma part d'una mateixa estratègia en què els jut­ges ja són part interes­sada i activa en con­tra de Cata­lu­nya, de la seva llen­gua i de la seva idi­o­sincràsia. Ens volen mino­rit­zats, sub­ju­gats i espa­nyo­lit­zats. Com pot ser que uns jut­ges dic­tin sentències con­tra el seu propi país i la seva pròpia llen­gua? La res­posta és que aquests jut­ges no són nos­tres, sinó que, més enllà de qual­se­vol cri­teri de justícia i inde­pendència, ells res­po­nen al dic­tat de les seves lleis. En aquest marc en què ells dic­ten les lleis i mar­quen les nor­mes de joc, és evi­dent que Cata­lu­nya no hi té res a fer. És el joc que atia el Par­tit Popu­lar, que ja podem veure com defensa al País Valencià i a les Illes la llen­gua del país, que també prac­tica el mou­rin­hisme fent veure que els agre­dits —nosal­tres— som els agres­sors. Mai no esta­rem prou agraïts a aquests jut­ges que de mica en mica ens acos­ten més a la inde­pendència.