Paraula pugnaç

Temps era temps hi hagué l'ano­me­nada paraula viva. Era quan la immensa majo­ria de la població del país era mono­glota (en l'idi­oma d'aquest, és clar, com la de qual­se­vol altra nació en el seu). Era també quan el cap visi­ble i emblemàtic del moder­nisme indígena, Mara­gall (don Joan, evi­dent­ment), iden­ti­fi­cava aquesta paraula, ama­rat de Volks­geist romàntic, amb la veu de pas­tors i pas­to­rel·les, en la qual deia veure, edènic, el súmmum a què havia d'aspi­rar l'expressió poètica.

Ja poc després, però, en el marc d'una soci­e­tat cada cop més con­vulsa i, doncs, d'una llen­gua més reque­rida, el prag­ma­tisme i l'eficiència nou­cen­tis­tes van haver d'apos­tar a favor de la paraula arbitrària. L'única capaç de sobre­po­sar-se a les inèrcies de la mera espon­taneïtat i de fer front als rep­tes de la codi­fi­cació lingüística, per sobre d'exo­tis­mes diatòpics i diacrònics i d'inter­ferències bàrba­res.

Hi ha ara com­pe­tent filòleg que, a través d'una ins­ti­tució i d'una publi­cació benemèrites, reprèn com a lema la tal paraula viva. Cal enten­dre-ho com for­mant part d'aquesta volun­tat d'emfa­tit­zar una rea­li­tat que, mal­grat tot, encara és: la d'una llen­gua par­lada i ope­ra­tiva.

Sem­bla arri­bat ja el moment, però, de poten­ciar la paraula pugnaç. Quan bona part de la demo­gra­fia aquí esta­blerta té només per viva bé la llen­gua esde­vin­guda a sang i a foc hegemònica, bé vés a saber quina, importa lla­vors reves­tir la pròpia d'un reno­vat afany com­ba­tiu.

Cosa que, a banda una resistència ins­ti­tu­ci­o­nal activa con­tra l'inces­sant assi­mi­lisme lingüístic des­ple­gat des de dife­rents òrgans de poder, vol dir sobre­tot la pràctica inde­fa­lli­ble del bilingüisme pas­siu. ¿De què ser­veix la hipertròfia de simbòlic en què es rabeja la soci­e­tat cata­lana apa­rent­ment més cons­ci­en­ci­ada si en la relació inter­per­so­nal es passa a l'espa­nyol sense com va ni com costa?