El Marroc es mou

En la per­cepció del món actual, con­si­de­rem cab­dal, allò que passa; altres esde­ve­ni­ments que­den difu­mi­nats. Al nord d'Àfrica els fets històrics a Tunísia, Egipte i, dar­re­ra­ment, a Líbia, han ofus­cat el progrés real del Mar­roc cap a evi­tar un dal­ta­baix inne­ces­sari. Amb això no vull des­viar l'atenció cap als can­vis que s'han produït als països esmen­tats i la bon­dat o mal­dat dels mètodes d'uns i altres.

Parlo d'una revo­lució tran­quil·la al Mar­roc? Pot­ser. Ara bé, el govern del país ha fet esme­nes reals per millo­rar els meca­nis­mes de con­vivència, sens cap dubte. Pot­ser l'error recur­rent és mesu­rar mots com democràcia, estat del benes­tar o cul­tura amb valors d'aquí; quan allà, per història, con­di­ci­ons actu­als o atmosfèriques, osten­ten jerar­quies dife­rents.

Per exem­ple: el pri­mer de juliol es va reconèixer, ofi­ci­al­ment, la llen­gua ber­ber i quan comenci la legis­la­tura, aquesta tar­dor, el Par­la­ment del Mar­roc s'encar­re­garà d'arti­cu­lar amb lleis què vol dir això. Reconèixer la llen­gua ber­ber, par­lada per més de catorze mili­ons de per­so­nes, és una fita cab­dal, perquè sig­ni­fica el renai­xe­ment d'una llen­gua i cul­tura ances­tral, empa­ren­tada amb la sumèria; però l'abast de la decisió del rei del Mar­roc i del govern en fer cas a mol­tes veus que s'han alçat per aquest reco­nei­xe­ment, és una opció posi­tiva i contrària al pen­sa­ment únic i pre­va­lent en el món àrab que diu que només s'hau­ria d'afa­vo­rir la llen­gua àrab per l'admi­nis­tració i l'edu­cació. El mateix Gad­dafi havia pro­hi­bit, fins i tot, els noms pro­pis en ber­ber.

Hugh Roberts, un emi­nent conei­xe­dor de la rea­li­tat magre­bina, afirma que “hi ha un cap­te­ni­ment entre tots els ber­bers que el més pre­uat és la seva iden­ti­tat, que han de man­te­nir i cul­ti­var”. Par­teixo de la humil noció que des­co­nec la rea­li­tat actual dels esforços que ha fet la intel·ligència del Mar­roc per con­di­ci­o­nar el desen­vo­lu­pa­ment d'aquesta tan­gi­bi­li­tat, però del que estic segur és de la següent pre­sumpció: els magre­bins que viuen i tre­ba­llen a Cata­lu­nya no tenen ni una imatge real que els repre­senta, ni un horitzó pro­per que no els con­demni a una esca­nyo­lida actu­ació de tre­ba­lla­dors que cer­quen una millora i que com­por­ten un pro­blema social amb les seves neces­si­tats huma­nes, soci­als i reli­gi­o­ses. Crec que aquesta pel·lícula, per mol­tes raons, ha de ser esmerçada i reno­vada. Pot­ser la meva pro­posta està con­di­ci­o­nada pel paper que li atorgà, des de sem­pre, a la cul­tura, com a vehi­cle d'orgull i imatge. Els cata­lans tenim mol­tes lliçons apre­ses en la manca de faci­li­tat per mos­trar a la fosca Cas­te­lla les nos­tres neces­si­tats i, en comp­tes de crear una doc­trina de pre­e­minència, hem desen­vo­lu­pat una peda­go­gia de super­vivència.

Crec que la monar­quia cons­ti­tu­ci­o­nal del Mar­roc hau­ria de fer val­dre els seus dos pode­ro­sos estris de progrés, per un cantó, el rei és la figura política que ha ins­pi­rat els dar­rers can­vis –amb els que calen a la vista– i per un altre, és el líder espi­ri­tual (amir al-mumi­nin). Ales­ho­res, a aquest monarca i al que repre­senta, demano un esforç per situar els súbdits que viuen en l'exclusió que vol dir ser emi­grant, perquè dis­po­sin de l'orgull de la seva cul­tura, les històries reei­xi­des del seu pas­sat i perquè aquest esforç ser­veixi per endreçar el futur amb totes les aju­des autènti­ques que es vul­guin sumar a l'objec­tiu d'acon­se­guir una vida digna i plena per a aquells que han d'aban­do­nar el cel, les mun­ta­nyes o el lloc que els ha vist néixer i créixer, per per­dre's en els camps de fruita de Lleida o les fàbri­ques de motos del Vallès.