Jacqueline

Quin sidral has mun­tat amb el teu lli­bre de con­ver­ses, Jac­que­line Ken­nedy-Onas­sis. El que s'hi explica és fruit d'unes xer­ra­des que vas dema­nar de man­te­nir en secret fins ben després de la teva mort (esde­vin­guda el 1994). Es tracta bàsica­ment de xafar­de­ries d'estat; en la teva posició pri­vi­le­gi­ada, vas conèixer figu­res mítiques i les vas trac­tar dar­rere l'esce­nari, on sem­pre fan menys goig. I per sort nos­tra, tu no sem­pre t'aculls a l'elegància i la mesura que et va carac­te­rit­zar en vida.

El que en surt més mal­pa­rat és Mar­tin Lut­her King; un bor­ratxo i fal­di­ller, dius, que la nit del famós dis­curs de I have a dream va mun­tar una orgia de dones i alco­hol a la seva suite de l'hotel. I que anava trompa i es bur­lava del sermó durant el fune­ral del teu marit, el mala­gua­nyat pre­si­dent Ken­nedy. El següent dels dam­ni­fi­cats és segu­ra­ment De Gau­lle, un egòlatra odiós i pre­su­mit, asse­gu­res; i no se'n salva el vice­pre­si­dent Lyn­don B. John­son, un sudista que va anar de número dos per motius d'equi­li­bris interns, però que con­si­de­ra­ves un res­sen­tit. “T'ima­gi­nes què li pas­sa­ria al país si John­son accedís a la pre­sidència?”, vas comen­tar, anti­ci­pant el futur.

No sal­ves ningú, de fet, lle­vat del teu marit John. Pas­ses de pun­te­tes pels seus afers, i res­sal­tes la vos­tra pro­xi­mi­tat en la crisi del míssils de Cuba, i el seu comen­tari poste­rior, dient que a par­tir d'allà ja el podien matar perquè s'havia gua­nyat el cel. Cer­ta­ment, la memòria és selec­tiva. I tu t'has que­dat ben des­can­sada tot des­can­sant en pau.