L'endemà del dissabte

Mane­res.

Fa un parell de set­ma­nes, Manel Fuen­tes va entre­vis­tar el catedràtic Vicenç Navarro a Cata­lu­nya Ràdio i tots dos –fins a un cert punt– hi van aca­bar per­dent les for­mes: a la pri­mera pre­gunta, Navarro va dema­nar al Fuen­tes que li'n fes una altra de més interes­sant; i avall que fa bai­xada fins que es van acu­sar mútua­ment de ser men­ti­ders, mal edu­cats, i coses per l'estil.

De totes mane­res, la ràdio no deixa de ser un mitjà força infor­mal; més aviat és a la tele­visió que aques­tes sor­ti­des de to –les genuïnes, per con­trast amb els exa­brup­tes acu­ra­da­ment pro­vo­cats dels rea­lity shows– es con­ver­tei­xen en interes­sants de debò, sobre­tot perquè els pro­gra­mes en directe sem­blen regits per unes regles d'eti­queta quasi-vic­to­ri­a­nes (la supressió de parau­les grui­xu­des, l'ús obses­siu de vostè...). Són moments en què el pro­to­col se'n va en orris, i la gent es com­porta com, bé, gent. A les tele­vi­si­ons angle­ses n'hi ha hagut un munt, com quan la can­tant Grace Jones es va posar a pegar al seu entre­vis­ta­dor perquè no li feia prou cas (1981); o quan (1991) l'actor Oli­ver Reed, begut, va besar l'assa­gista femi­nista Kate Millett amb les parau­les “Fes-me un peto­net, tetes gros­ses” (abans de mar­xar del plató, dis­cul­pant-se efu­si­va­ment). A TV3 també n'hi ha hagut, de moments impre­vi­si­bles, nota­ble­ment el 1992 quan Anna Lafau va anun­ciar la mort de l'escrip­tor Valerià Pujol, sense poder estron­car el doll de llàgri­mes que li queia gal­tes avall (feia goig, per cert, veure un pre­sen­ta­dor de tele­notícies com­por­tar-se amb tanta sin­ce­ri­tat, sense fer aque­lla mena de cara llarga-però-no-gaire que sem­bla ser la norma pro­fes­si­o­nal).

Ara bé, res, que jo sàpiga, es pot com­pa­rar amb l'entre­vista que el pre­sen­ta­dor britànic Jonat­han Ross va fer a Tom Waits a la BBC, fa uns cinc anys. Can­sat dels monosíl·labs gru­nyits amb què Waits havia con­tes­tat les pre­gun­tes fins ales­ho­res, Ross li va etzi­bar: “Aviam si ara can­tes quel­com, perquè can­tes molt millor del que par­les.” Waits, sob­ta­da­ment des­pert, va excla­mar amb una clare­dat exem­plar: “Què m'aca­bes de dir?” De cop, Ross havia dei­xat de fer de peri­o­dista i Waits, de fer tea­tre, i s'havien con­ver­tit en dos homes enfu­ris­madíssims l'un amb l'altre. La vida real. Als senyors Navarro i Fuen­tes, malau­ra­da­ment, els fal­tava un tros perquè arri­bes­sin a tant.