La cruïlla europea

Aca­bada la treva impo­sada per l'estiu, l'eco­no­mia euro­pea s'apropa a una cruïlla que defi­nirà el seu futur com a unió política i monetària. La situ­ació no és bona i aquesta set­mana els líders euro­peus han deci­dit con­ti­nuar apli­cant la mateixa recepta: xutar la pilota cap enda­vant sense ata­car l'arrel dels pro­ble­mes.

L'anunci d'ator­gar als bancs liqui­di­tat il·limi­tada és la mor­fina que s'aplica al malalt ter­mi­nal per tal que no pateixi. Les bor­ses han reac­ci­o­nat amb repunts mode­rats, perquè per una estona no sen­ti­ran el dolor, però la malal­tia con­ti­nuarà avançant fins que Europa no agafi el bou per les banyes.

El pronòstic no és bo per als països perifèrics del con­ti­nent. Fins avui, els pode­ro­sos de la Unió, es a dir, els que paguen els res­cats, no para­ven de repe­tir que evi­ta­rien de totes totes un col·lapse de la moneda única i l'enfon­sa­ment de l'eco­no­mia regi­o­nal. Aquesta mena de garan­tia donava als man­da­ta­ris dels països en difi­cul­tats la tran­quil·litat de saber-se amb les espat­lles cober­tes. Fins avui.

Per pri­mer cop, el dis­curs fran­co­a­le­many ha començat a variar lleu­ge­ra­ment, fent sal­tar totes les alar­mes inter­nes a Madrid, Roma, Lis­boa, Dublín i Ate­nes. Les dar­re­res decla­ra­ci­ons de la can­ce­llera Merkel van pas­sar des­a­per­ce­bu­des: “No per­me­trem un default desor­de­nat de Grècia.” Fins avui sem­pre deia que no n'hi hau­ria, de default. Ara matisa que no serà desor­de­nat. Fins avui, hi havia una certa una­ni­mi­tat que un crac a Grècia, l'Estat espa­nyol, Itàlia, Por­tu­gal o Irlanda seria nefast per a Europa. Ara són cada vegada més nom­bro­ses les veus al nord del con­ti­nent que sug­ge­rei­xen la con­veniència de dei­xar que tot se'n vagi en orris, per tor­nar a bas­tir de zero una nova unió de dues velo­ci­tats. L'expe­ri­ment d'unir rea­li­tats tan dis­pars en una moneda comuna s'ha demos­trat fallit, asse­gu­ren.

És nor­mal aquesta reacció dels que han de pagar la festa, perquè quan la crisi va fer acte de presència, ells van reac­ci­o­nar de seguida reta­llant sous, jor­na­des labo­rals i pres­ta­ci­ons soci­als, alhora que els països que ara han de res­ca­tar feien tram­pes al soli­tari amb els comp­tes públics o rega­la­ven xecs de 400 euros tot negant l'existència de la crisi.

En aquest con­text, una Cata­lu­nya espa­nyola té totes les de per­dre. Que­darà inte­grada al bloc de segona divisió i veurà com Madrid li segueix tra­ient diners de la car­tera sense dema­nar permís. Una Cata­lu­nya sobi­rana hau­ria de pagar la festa com Ale­ma­nya i França, sí, però podria posar con­di­ci­ons com Finlàndia.