Opinió

Res no és de franc

Tenim una oportunitat, si tenim la valentia de definir quins són els serveis bàsics gratuïts i a partir de quina renda s'hauria de pagar una part dels que no es consideren essencials

Sem­bla la cançó de l'enfadós: una set­mana més tor­nem a estar pen­dents de la pos­si­ble fallida de Grècia. Ara estem tots amb l'ai al cor pel lliu­ra­ment per part de la Unió Euro­pea del segon tram d'aju­des que ha de rebre el govern grec, un préstec de 8.000 mili­ons d'euros, que ha de ser­vir perquè el mes que ve els pen­si­o­nis­tes i fun­ci­o­na­ris puguin cobrar. No hi ha un euro i, tot les reta­lla­des, la falta de pers­pec­ti­ves de crei­xe­ment dibui­xen un futur molt negre. La cosa està tan magra que alguns dels deu­tors pri­vats ja s'han fet a la idea que no cobra­ran, així que han deci­dit no con­ti­nuar ser­vint els seus pro­duc­tes. Aquest és el cas de la mul­ti­na­ci­o­nal far­macèutica suïssa Roche, que ha dei­xat de sub­mi­nis­trar els seus medi­ca­ments a alguns dels hos­pi­tals del país. L'anunci el va fer la casa matriu de la mul­ti­na­ci­o­nal, que va afe­gir que es plan­teja fer el mateix a altres llocs, com a Espa­nya. Les auto­ri­tats sanitàries espa­nyo­les han mos­trat públi­ca­ment la seva indig­nació i han asse­gu­rat que no hi ha cap pos­si­bi­li­tat que es pro­du­ei­xin casos de falta de medi­ca­ments, ja que Espa­nya no és Grècia. Pot­ser no, en el cas grec els deu­tes acu­mu­lats arri­ben als qua­tre anys en els casos més greus, però es que aquí ja s'està vora els dos anys de demora. O sigui que tot ple­gat no és fruit de l'agreu­ja­ment de la fase més crítica de la crisi, sinó que la situ­ació s'arros­sega des de fa temps. Quan s'arriba a aques­tes extrems ens hauríem de pre­gun­tar qui és el cul­pa­ble si un malalt de càncer s'ha de pagar el trac­ta­ment que neces­sita de la seva but­xaca –això, és clar, si és que pot–, els qui fan negoci amb els medi­ca­ment i es neguen a rega­lar-los o els que no han com­plert la seva obli­gació de fer sos­te­ni­ble el sis­tema per garan­tir que es puguin pagar?

Ara fa exac­ta­ment 20 anys, el mes de setem­bre del 1991, es va pre­sen­tar al Congrés dels Dipu­tats espa­nyol un informe que ava­lu­ava el sis­tema sani­tari i que feia un seguit de reco­ma­na­ci­ons per a la pla­ni­fi­cació poste­rior. La comissió d'experts estava pre­si­dida per Fer­nando Abril Mar­to­rell, fet pel qual es va conèixer el text com l'informe Abril. Ara fa dues dècades ja s'adver­tia d'un model amb massa met­ges i massa des­pesa far­macèutica, amb una tendència mal­sana a des­viar-se de l'assig­nació pres­su­postària esta­blerta i a incre­men­tar la des­pesa per sobre del crei­xe­ment econòmic glo­bal, i es pro­po­sava aug­men­tar entre els ciu­ta­dans la consciència del cost de la sani­tat i la par­ti­ci­pació dels usu­a­ris en el finançament, pagant una petita part dels ser­veis que uti­lit­zen. L'informe va rebre aplau­di­ments gai­rebé unànimes per la seva qua­li­tat i per la seva valen­tia, i per les dues coses es va pren­dre la decisió política de desar-lo en un calaix.

Només el crei­xe­ment econòmic d'Espa­nya, aquell mira­cle fet a cop de totxo, ha permès man­te­nir la ficció que som capaços de tenir un sis­tema sani­tari millor que el d'Ale­ma­nya o la Gran Bre­ta­nya. Ara que s'ha girat la truita encara tenim una opor­tu­ni­tat, si tenim la valen­tia de defi­nir nosal­tres quins són els ser­veis bàsics gratuïts i a par­tir de quina renda s'hau­ria de pagar una part dels que no es con­si­de­ren essen­ci­als. No ens enga­nyem, el debat no és si la sani­tat és de franc, sinó qui la paga. L'altra pos­si­bi­li­tat és adop­tar una acti­tud covarda i abraçar el vic­ti­misme tot espe­rant que uns altres deci­dei­xin per nosal­tres per després quei­xar-nos.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.