‘Finis Cataloniae'

L'expressió llen­gua materna no és casual. Són les dones que trans­me­ten la llen­gua, com també el sen­tit de la bellesa i els sabors de la cuina. Tot el que siguin valors, cos­tums, ide­als, religió… reque­reix la sanció feme­nina per poder impri­mir caràcter. Encara que ho com­par­tei­xin, els homes sem­pre tenen altres mal­de­caps, i només saben trans­me­tre coses accessòries com un ofici. Quan, par­lant de política lingüística, el pre­si­dent Pujol cita la cançó dels Catar­res passa per alt aquest aspecte fona­men­tal. No podem pas comp­tar amb la Jeni­fer perquè trans­meti la iden­ti­tat cata­lana, donat que no és la seva. Si no s'hi oposa, ja serà molt. Les llengües no s'impo­sen, ens repe­tei­xen tots els par­ti­da­ris d'impo­sar una llen­gua, la seva; però la veri­tat és que sí, les llengües sem­pre s'impo­sen, per la força dels fets i per l'imperi del dret. Per tant tenim les de per­dre. L'ofen­siva jurídica dei­xarà el català com una opta­tiva de llen­gua estran­gera, i encara gràcies, i men­tre sigui ofi­cial a Andorra. La tos­suda rea­li­tat ens con­ven­cerà aviat que no hi ha una majo­ria social capaç de con­ser­var-lo com a llen­gua viva. No hi ha prou mares per sos­te­nir aquesta nació, ves per on; ni fan prou fills. Mares cata­la­nes, s'entén. I no és que no hi hagi habi­tants en aquest país, més dels que hi caben; però aviat li podran can­viar el nom i en que­da­ran pocs que els sàpiga greu. Segu­ra­ment Franco es refe­ria a esce­na­ris com aquest quan deia que tot estava lli­gat i ben lli­gat, i encara que molts dels qui coin­ci­dei­xen en la seva idea d'Espa­nya es neguin a vin­di­car-lo, el fet és que no han tin­gut, tenen ni tin­dran res a objec­tar-hi. Les nos­tres ments més lúcides, i per tant més silen­ci­a­des, ens havien adver­tit. “És un pro­blema de voler can­viar el país. I jo hi estic en con­tra”, deia Heri­bert Bar­rera el 2001, davant la reducció pro­gres­siva de la població d'ori­gen autòcton. I Joan Perucho dic­ta­mi­nava el 2003 que “Cata­lu­nya prac­tica un meti­culós suïcidi col·lec­tiu”, i augu­rava un final que “no vindrà per la impo­sició o per un acte de força des­truc­tiu” sinó per un con­junt de fac­tors entre els quals des­ta­cava la recerca de la feli­ci­tat mate­rial imme­di­ata i l'índex demogràfic més baix del món. D'aques­tes qüesti­ons en política no se'n parla. Es tracta d'arri­bar vius a la legis­la­tura següent, no de veure créixer la gene­ració següent.