Tots els meus amics

Avui el que es porta és orga­nit­zar mani­fes­ta­ci­ons a través del Face­book. Fins fa un parell d'anys s'orga­nit­za­ven a base de mòbils. “Passa-ho”, deien al final del mis­satge. I cada SMS, 0'150 cèntims d'euro a càrrec teu. Tot­hom con­tent, però. Les com­pa­nyies telefòniques, perquè hi gua­nya­ven diners. Nosal­tres, perquè, quan es pot triar d'inter­lo­cu­tor, mani­fes­tar el que es pensa gene­ral­ment agrada. L'amo de l'altre mòbil perquè érem prou amics seus com per haver-nos gas­tat 0'150 cèntims d'euro per tenir-lo en compte. La gent que havia con­vo­cat la mani­fes­tació perquè estal­vi­a­ven temps i havien repar­tit la feina d'orga­nit­zació i les des­pe­ses. Avui, ja ningú no escriu “passa-ho”. Al Face­book, se sobre­entén. T'ha enviat la con­vo­catòria un amic. ¿Tu no ets prou amic del teu amic com per no reen­viar el mis­satge als amics que tens al teu cor­reu de Face­book? El resul­tat? Jo rebo invi­ta­ci­ons a mani­fes­ta­ci­ons –al Face­book sem­pre es con­vida– que fa unes hores o uns dies he enviat també jo mateix. Igual que les que he enviat, també al final, en comp­tes d'aquell “passa-ho” del temps dels mòbils, em pre­gun­ten si aniré a la mani­fes­tació. “Sí”, “No”, “Pot ser”. Només cal que triï i que hi cli­qui. Les pri­me­res vega­des, clico sem­pre “Sí”. Quan en començo a estar tip, “Pot ser”. Quan ja n'estic fart, “No”. I, quan ja no puc més, sen­zi­lla­ment ignoro invi­ta­ci­ons a mani­fes­ta­ci­ons a les quals jo mateix he con­vi­dat no fa gaire. Abans, amb els mòbils, rebia dos o tres mis­sat­ges per cada mani­fes­tació a què anava. Ara, d'invi­ta­ci­ons en rebo 20, 30 o 40. I a l'hora de mani­fes­tar-nos, som els matei­xos que abans. Tants amics com tot sovint ens pen­sem que tenim, voleu dir que no són els matei­xos que té tot­hom i que, a més, els com­par­tim amb tots els altres?