Un líder per la independència

A vega­des cal fer deter­mi­nats actes encara que se sàpiga que estan con­dem­nats al fracàs. Com el que va fer diven­dres Mah­mud Abbas recla­mant a l'ONU el reco­nei­xe­ment de Pales­tina com a estat. Era cons­ci­ent que tenia el no asse­gu­rat, però ho va fer igual­ment. Estic con­vençut que més aviat que tard Pales­tina obtindrà aquest reco­nei­xe­ment. La situ­ació dels pales­tins és una ano­ma­lia tan evi­dent i ha estat al cen­tre de tants con­flic­tes d'abast regi­o­nal i també pla­ne­tari que algun dia el sen­tit comú s'haurà d'impo­sar.

M'agra­da­ria estar tan con­vençut algun dia del reco­nei­xe­ment del meu país. Però pri­mer caldrà que ho vul­guem nosal­tres, els cata­lans. La situ­ació de sub­missió a Esta­nya ha arri­bat a un punt que per­so­nes i àmbits soci­als fins fa poc impen­sa­bles ara són par­ti­da­ris de la inde­pendència de Cata­lu­nya. Més ben dit, no s'hi opo­sa­rien. Puja­rien al carro dels con­vençuts si algú l'estirés.

Pales­tina i Cata­lu­nya tenen mol­tes diferències. Però una de fona­men­tal és que ells com a poble saben el que volen ser. A Cata­lu­nya encara ens falta això. I ens fal­ten líders, també. Joa­quim Maria Puyal també va recla­mar líders per a Cata­lu­nya en el pregó de les Fes­tes de la Mercè que va fer dijous. Jo fa uns mesos que en aquest espai en vaig sug­ge­rir un, si més no com a líder espi­ri­tual. Doncs ara hi torno: Jordi Pujol. Alguns ja fa molts anys que teníem pressa perquè Cata­lu­nya s'enfoqués cap a la inde­pendència. Lla­vors Jordi Pujol, pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, ens deia allò tan seu de “això no toca” men­tre anava posant pei­xos al cove de l'auto­go­vern. Nosal­tres no volíem pei­xos que no els hi trobàvem el gust, sinó tall del bo que satisfés la nos­tra gana de lli­ber­tat. I com que només ens donava peix ens regiràvem con­tra ell tant o més que con­tra Espa­nya, que era la que se'ns que­dava tot el tall. Amb els anys hem sabut veure que Pujol va posar tants pei­xos al cove que sort n'hem tin­gut en aquests temps de vaques magres. No som inde­pen­dents, però almenys no ha cai­gut el nos­tre sis­tema social, encara que ara l'hàgim d'apri­mar. I ara que li reco­nei­xem això, Jordi Pujol ens cor­res­pon i ens dóna la raó dient que sí, que això d'Espa­nya és invi­a­ble i que l'única sor­tida de Cata­lu­nya és la inde­pendència. La lli­ber­tat no es reclama només quan es té segur de gua­nyar-la. Es reclama quan es justa. I ho fan els líders. Ens hi posem?