La festa de Girona

El pas impla­ca­ble del calen­dari ens apropa de nou a les Fires de Girona. Tar­dor, dies més curts, cas­ta­nyes, fulles al terra, el xivarri de les atrac­ci­ons i la mul­ti­tud aple­gada a les bar­ra­ques són els ítems que defi­nei­xen unes fes­tes que, amb peti­tes vari­a­ci­ons, es man­te­nen ina­mo­vi­bles des de fa més de vint-i-cinc anys. És curiós això de Girona. La ciu­tat cele­bra la seva festa major quan tot­hom ja ha fes­te­jat la seva. Ho fa, a més, fora del tra­di­ci­o­nal temps fes­tiu de l'estiu. I no n'hi diu festa, sinó que ho ano­mena Fires. Com si aque­lla ciu­tat grisa i negra d'abans, de cape­llans i mon­ges, fun­ci­o­na­ris i mili­tars, hagués tin­gut recança de fer festa major. Una festa que trenqués la rutina habi­tual i portés una mica de llum a la ciu­tat. Fa molts anys de tot allò i Girona té ara unes Fires que són una gran festa major, on s'aplega, a més, una munió de gent de fora que va fer festa a l'estiu i que, ara que les fulles dels arbres cauen a milers, torna a tenir ganes de gresca.