de set en set
Àfrica
Àfrica és un continent amb nom de dona. El futur del continent no serà si no és femení, i així ho reconeixen des de les Nacions Unides, l'Organització Internacional del Treball i desenes d'alts organismes internacionals que vetllen per la rendibilitat de les inversions en ajuda al desenvolupament.
La colonització, la descolonització, la corrupció, la violència, sempre han anat carregats de testosterona. Per això, quan parlem d'esperança a l'Àfrica, acostumen a posar-nos damunt la taula noms de dona.
Dones fortes, valentes, que han decidit superar les barreres de les tradicions tronades i formar-se. Que han hagut de sacrificar ser completes, sent, també, mares o esposes, per poder dedicar energia a la transformació política, per tal que acabés sent també social. I una d'aquestes dones és la premi Nobel de la pau, catedràtica i doctora en biologia Wangari Maathay, morta aquesta setmana. De càncer, als 71 anys, segurament una edat extraordinàriament longeva per a la seva realitat, però massa d'hora per a les necessitats del seu país, Kenya, i del continent negre.
Li van concedir l'honor reconeixent fonamentalment dues grans lluites, que potser no relacionem amb la pau, però imprescindibles si volem situar aquesta fita –la pau– en aquell sud: reivindicar la importància del paper de la dona, a qui calia i cal apoderar; i lluitar, a partir del moviment Cinturó Verd, pel medi ambient. I és que el futur del continent passa pel respecte a aquests dos grans àmbits. Àfrica veu com l'oli de palma, la soja, la sequera deixen estèril la terra que alimenta els seus fills; les grans navilieres espolien el mar i deixen sense peixos els oceans mentre els acusen a ells de pirates. Les extraccions de minerals els buiden per dins i contaminen pertot. I la sida els mata, a ells però sobretot a elles. Un continent rosegat per la corrupció de dirigents polítics hereus d'una descolonització irresponsable, que fa masclistes fins i tot les dones, i que ara queda més orfe de mares com Wangari.
