La difícil oposició

Qui hi pot estar a favor, de les reta­lla­des? Ningú, lògica­ment. I menys encara si afec­ten sec­tors tan sen­si­bles per a la soci­e­tat com la sani­tat o l'ense­nya­ment. Tots els ciu­ta­dans, i espe­ci­al­ment aquells que les patei­xen direc­ta­ment, tenen tot el dret de quei­xar-se i d'opo­sar-s'hi. I també hi té dret, i fins i tot obli­gació, l'opo­sició. En aquest dar­rer cas, però, l'exer­cici del dret porta implícit l'acom­pli­ment d'un deure. La pràctica de l'opo­sició no ha de que­dar pas res­trin­gida a la denúncia dels incom­pli­ments del govern o de les polítiques que es con­si­de­rin equi­vo­ca­des. L'encert i la cre­di­bi­li­tat de l'opo­sició l'hau­ria d'esta­blir no pas la vehemència o l'enginy dels seus repre­sen­tants, sinó la capa­ci­tat d'acom­pa­nyar la crítica d'una alter­na­tiva. Al Par­la­ment no s'hau­ria d'estar en con­tra d'una reta­llada sense expli­car per què es troba inne­cessària, o d'on han de sor­tir els diners per evi­tar-la, o quin altre ser­vei o inversió hau­ria de sacri­fi­car-se. S'ajuda poc afir­mant que s'han d'incre­men­tar els ingres­sos, si només es pro­posa la recu­pe­ració de l'impost de suc­ces­si­ons, amb tota evidència insu­fi­ci­ent. Té un valor escàs asse­gu­rar que s'ha d'estal­viar eli­mi­nant empre­ses públi­ques, si no s'asse­nyala qui­nes exac­ta­ment. Tot això que explico va tor­nar a pas­sar ahir. Si des­comp­tem, és clar, la ines­ti­ma­ble apor­tació de la senyora Sánchez-Camacho, per a qui pot­ser no hau­ria estat neces­sari ajor­nar ara els paga­ments a les residències de gent gran si el govern no hagués com­promès un milió i mig d'euros l'any vinent per al doblatge de pel·lícules al català. Quina pen­sada, tu!