Imposició fallida del castellà

La subs­ti­tució d'una llen­gua per una altra forma part del dret de con­questa de tots els pobles. El mètode con­sis­teix a impo­sar la nova llen­gua des dels poders i, sobre­tot, per mitjà del repo­bla­ment.

Impo­sar el cas­tellà a Cata­lu­nya ha estat, de temps ha, el propòsit de monar­ques i governs, democràcia inclosa. És clar que amb dosis dife­rents d'inten­si­tat i, sobre­tot, amb estratègies més o menys sub­tils.

Amb la der­rota de Cata­lu­nya i el Decret de Nova Planta que la segueix, la corona borbònica con­cre­tarà explícita­ment la impo­sició del cas­tellà.

Els decrets del Gene­rAL Franco i els seus acòlits repre­nen la tasca fallida de l'antic decret: el cas­tellà ha de ser “la llen­gua”, com ho era ja –i només–, a la “part alta” de Bar­ce­lona i en un reduït grup del sec­tor ins­tal·lat al barri vell.

Menys­te­nint el pres­tigi inter­na­ci­o­nal de l'escola cata­lana del pri­mer terç del segle XX, la gran tasca de l'Escola de Bibli­o­tecàries, el reco­nei­xe­ment científic del català com a llen­gua romànica viva, la impor­tant lite­ra­tura moder­nista, nou­cen­tista, les avant­guar­des, els cos­tu­mis­mes i el poema que el nen recita per Nadal, el Gene­ralísimo mani­festa: “La uni­dad naci­o­nal la que­re­mos abso­luta, con una sola len­gua, el cas­te­llano y una sola per­so­na­li­dad, la española.”

Com al veí país de França, i amb la consciència de la difi­cul­tat d'esbor­rar una llen­gua arre­lada, el pro­jecte exi­geix reduir el català a ser llen­gua B, la del nivell col·loquial.

La llen­gua alta, l'única llen­gua de l'ense­nya­ment, la cul­tura, l'admi­nis­tració, el conei­xe­ment, els decrets i les con­dem­nes, serà la llen­gua cas­te­llana, amb l'obli­gació implícita i explícita de ser uti­lit­zada en els plens muni­ci­pals, en les rela­ci­ons entre fun­ci­o­na­ris, en l'escrip­tura. En la lite­ra­tura.

Con­vençuts que el català, rele­gat a ser la llen­gua del poble amb tot el cos­tu­mari popu­lar, es dete­ri­o­ra­ria per sem­pre més, no van veure l'escletxa que dei­xa­ven oberta.

Com que, segu­ra­ment, de la nos­tra història i soci­e­tat no en tenien ni un sol bocí d'infor­mació, no pre­ve­ien que ballar sar­da­nes, escol­tar les cara­me­lles, fer cagar el tió, pas­se­jar gegants i cap­gros­sos, can­tar El gegant del pi, A la vora de la mar i Rosor era per als cata­lans seguir exis­tint. No pre­ve­ien que amb la cul­tura popu­lar –abso­lu­ta­ment culta!– s'introduïa en l'ima­gi­nari dels nens de la post­guerra una mena d'amor intens a la llen­gua de casa, la dels seus jocs i dels seus cants. Amb les cançons dels cors d'en Clavé, el salze que aco­llia una nina era el salze dels jocs d'infant als mar­ges de les nos­tres rie­res, els xaiets eren els dels nos­tres ramats –part essen­cial dels pes­se­bres, amb les masies i la ser­ra­lada piri­nenca al cap­da­munt de tot–. Esta­ven per­duts. Van per­me­tre que el català entrés en els cata­lans per la via dels sen­ti­ments.

I encara la van aca­bar de ves­sar en fer ulls gros­sos a les ree­di­ci­ons dels con­tes d'en Folch i Tor­res, dels poe­mes d'en Mara­gall, de les dol­ces parau­les de mossèn Cinto. Igno­ra­ven que l'obra d'en Folch i Tor­res era un cant a la terra, que Mara­gall des­co­bria els nos­tres mites i ens feia ano­me­nar amb una llen­gua alta (la que els feia por) el nos­tre món cir­cum­dant, la mort i la vida, les flors, les her­bes, els arbres, el Piri­neu, el mar. Que Ver­da­guer tenia un poema amb una tonada que tota la gent de la guerra duia a la memòria: “Dolça Cata­lu­nya, pàtria del meu cor, quan de tu s'allu­nya d'enyo­rança es mor.”

Havien fra­cas­sat.

Més cap aquí, el mètode eficaç flui­ria. Espontània­ment (?). S'ano­mena “repo­bla­ment des del poble ras”.