Opinió

Qüestió de caràcter

Martine Aubry, que es va presentar a l'inici de la campanya com una candidata d'esquerres tradicional, ara ataca l'ambigüitat ideològica d'Hollande

Des de mol­tes capi­tals euro­pees, els soci­a­lis­tes miren amb curi­o­si­tat i amb recel el procés obert de primàries de França. D'una banda, bus­quen idees, pro­gra­mes i un nou impuls per a una soci­al­de­mocràcia ferida de mort en la majo­ria de països del vell con­ti­nent. De l'altra, els apa­rells dels par­tits soci­al­demòcra­tes tenen por perquè el pri­mer mis­satge que reben de l'exem­ple francès és que cal apri­mar les estruc­tu­res inter­nes dels par­tits i donar més veu als sim­pa­tit­zants. Pri­mera lliçó, doncs, de les primàries fran­ce­ses: rege­ne­ració democràtica. Segona lliçó: ningú millor que els elec­tors per deci­dir què pre­fe­ri­ran votar... els matei­xos elec­tors. D'alguna manera, quan el gene­ral De Gau­lle va ins­tau­rar un sis­tema majo­ri­tari a doble volta per als càrrecs elec­tes de la V República, ja va basar-se en el prin­cipi de la relació directa entre el líder i el poble. Un ren­dez-vous avec la France. Així és com encara avui els polítics fran­ce­sos defi­nei­xen la ins­ti­tució de la pre­sidència, para­fra­se­jant el mateix De Gau­lle. Però tot va can­viar amb l'experiència traumàtica del 21 d'abril de 2002, quan el favo­rit de les enques­tes i pri­mer minis­tre soci­a­lista, Lio­nel Jos­pin, no va pas­sar a la segona volta, i els fran­ce­sos van haver d'esco­llir entre Jac­ques Chi­rac i Jean-Marie Le Pen. La idea de “votar amb el cor” en la pri­mera volta i “votar amb el cap” en la segona es va enfon­sar. La mul­ti­pli­cació de can­di­dats –un mal endèmic del Par­tit Soci­a­lista Francès– va afa­vo­rir l'eli­mi­nació de l'esquerra i, per això, ja el 2007 i el 2012 s'han atre­vit a legi­ti­mar el seu can­di­dat a través de primàries. Fa cinc anys, només els mili­tants podien votar, i això va por­tar a una lluita entre els “ele­fants” que con­tro­len diver­sos apa­rells regi­o­nals del par­tit. Ara, l'objec­tiu era superar les dinàmiques inter­nes i, per això, l'experiència de primàries s'ha obert a tot­hom. Més de dos mili­ons i mig de fran­ce­sos han par­ti­ci­pat en un exer­cici que ha ser­vit perquè els soci­a­lis­tes repren­guin la ini­ci­a­tiva, legi­ti­min el can­di­dat i es mobi­litzi l'elec­to­rat.

I ara, què? Mar­tine Aubry o François Hollande? És difícil deci­dir quin dels dos faria front a Sarkozy amb més garan­ties d'èxit. La cari­ca­tura de traços grui­xuts ens por­ta­ria a des­criure Hollande com a simpàtic, cen­trista, amb cin­tura política i capa­ci­tat d'adap­tació en una even­tual elecció pre­si­den­cial que es jugarà sobre­tot en el cen­tre. D'Aubry es diu que està situ­ada molt més a l'esquerra, que és sectària i –és un fet– és antipàtica per al gran públic i poc amant de les càmeres de tele­visió. Pel que fa a les idees i la pre­pa­ració, Aubry té millor currículum: alcal­dessa esti­mada de Lilla, minis­tra de Mit­ter­rand i Jos­pin, mare de la set­mana labo­ral de 35 hores, paci­fi­ca­dora del Par­tit Soci­a­lista dels últims tres anys..., però els seus saben que això no és sufi­ci­ent. La relació entre el pre­si­dent de la República i els fran­ce­sos va més enllà. Hi ha un ele­ment de seducció gai­rebé íntim i d'admi­ració pels grans mites.

A la seva par­ti­cu­lar manera, els fran­ce­sos escu­llen el suc­ces­sor de Car­le­many, de Lluís XIV, de Napoleó, de De Gau­lle... I aquest és un ele­ment més a tenir en compte en les primàries de diu­menge. Per això Aubry, que es va pre­sen­tar a l'inici com una can­di­data d'esquer­res tra­di­ci­o­nal, ara ataca l'ambigüitat ideològica d'Hollande dient que “no es pot gua­nyar la dreta dura si pre­sen­tem una esquerra tova”. Aubry ha entès que, en aquesta segona fase de la cursa per les pre­si­den­ci­als, ha de dei­xar anar llast ideològic i cen­trar l'atenció dels elec­tors en el seu caràcter. Si vol ser ele­gida, Aubry ha de cul­ti­var la imatge de la mare coratge, de la “Merkel d'esquer­res” deter­mi­nada a fer front a Sarkozy, als bancs i els mer­cats que ata­quen l'euro. Si ho fa així, gua­nyarà. En pocs dies, ja ha pas­sat del 30% dels vots diu­menge pas­sat a un 46%, segons l'última enquesta d'ahir. Si no, gua­nyarà l'“esquerra tova”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.