L'endemà del dissabte

El 1993, no sabia res d'informàtica i si el pri­mer ordi­na­dor que vaig com­prar va ser un Macin­tosh, no era perquè pre­fe­ria OS7 a Win­dows 3.1, sinó que no volia donar les meves pes­se­tes d'ales­ho­res a Bill Gates, per pagat d'ell mateix, per ricatxo i pla­gi­ari ordi­nari (el 1996, per cert, Gates va treure un lli­bre sobre el futur de la informàtica que ni tan sols esmen­tava inter­net). Ara bé, en explo­rar les mera­ve­lles, o així em sem­bla­ven, del meu Clas­sic II, encara no sabia qui era Steve Jobs –el cofun­da­dor d'Apple que havia intuït el poten­cial del ratolí i la interfície gràfica ja el 1979– segu­ra­ment perquè feia vuit anys que havia estat expul­sat de la pròpia empresa pels direc­tors (tot seguit, va fun­dar Next, on es van desen­vo­lu­par els pro­to­tips del que serien els sis­te­mes ope­ra­tius actu­als d'Apple).

Val a dir que ales­ho­res, els que sí que sabien d'informàtica em deien –sovint sense poder repri­mir un ric­tus sor­ne­guer– que Apple estava con­dem­nat a des­a­parèixer, que el sis­tema tan­cat que feia ser­vir era una aposta suïcida, etcètera. De fet, el 1993, a Bar­ce­lona, només hi havia tres boti­gues que venien Macs, una de les quals va fer fallida l'any següent. Cop rere cop, la gent s'hor­ro­rit­zava quan els expli­cava que feia ser­vir un Mac, atès que era –segons afir­ma­ven, no sem­pre amb raó– incom­pa­ti­ble amb els ordi­na­dors nor­mals. En fi, tot Cata­lu­nya, pel que sem­blava, s'havia dei­xat seduir pels colors desen­to­nats del pro­gra­mari de Micro­soft.

Ara que Apple –sobre­tot a par­tir del retorn de Jobs com a direc­tor en cap, el 1997– ha esde­vin­gut l'empresa de més èxit del món sen­cer, ara que la vida s'ha tor­nat impen­sa­ble sense Ipods, Ipho­nes i Ipads, he hagut de resis­tir la temp­tació de dedi­car boti­far­res diàries a tots aquells que fa 15 anys m'acu­sa­ven de pertànyer a una secta risi­ble. Actu­a­ment tre­ba­llo amb el meu quart Imac i us asse­guro que en seure davant d'aquest objecte tan bell com fia­ble cada matí, ja en si mateix em fa venir ganes d'anar per feina. Diuen que Steve Jobs, que va morir el 5 d'octu­bre pas­sat, era un per­fec­ci­o­nista de vega­des insu­por­ta­ble el secret del qual era que –i man­llevo la frase de l'últim número de la revista Time – “donava tanta o més importància al dis­seny que a la fun­ci­o­na­li­tat”. No dec ser l'únic usu­ari que no dei­xarà d'agrair-li-ho.