El passeig de Lloret

El pas­seig de Llo­ret –una de les imat­ges més boni­ques de la vila– sem­pre ha estat una mena de saló. Comprès entre la Casa de la Vila neoclàssica i la Casa Gar­riga, avui Museu del Mar, amb les mides jus­tes, té una indis­cu­ti­ble cate­go­ria. Els indi­a­nos li van donar un aire antillà en plan­tar-hi a començament de segle unes pal­me­res que es van fer grans i majes­tu­o­ses. Tenia un to que cal­dria man­te­nir. Des de fa uns anys, però, al meu judici, no mereix una seri­osa atenció. Les pal­me­res, abans, esta­ven envol­ta­des d'un par­terre limi­tat per peces de pedra. A vega­des, el par­terre anava d'una pal­mera a l'altra i s'apro­fi­tava l'espai d'entre­mig per a jardí i, fins i tot, per incloure algun petit monu­ment, com el que es va dedi­car, al seu moment, a l'antiga marina mer­cant, amb diver­sos ele­ments nàutics. En el grup muni­ci­pal dels qui van manar dues legis­la­tu­res enrere hi va aparèixer un regi­dor amant de refor­mes estètiques. Perquè els cli­ents de les ter­ras­ses dels bars hi tin­gues­sin l'accés fàcil sense haver de vol­tar tres o qua­tre metres (!) va par­tir els jar­dins fent-hi unes pas­se­res mar­ca­des amb pals de fusta. Una idea bri­llant que va esten­dre a altres llocs. El monu­ment a la marina mer­cant fou muti­lat; l'àncora, pujada al damunt del canó…. Però la idea encara seria superada pels seus subs­ti­tuts. En con­ver­tir la calçada marítima en via d'una sola direcció i dis­po­sar els apar­ca­ments en bate­ria arran de pal­me­res, calia sobre­tot que el turista pogués obrir bé el male­ter del cotxe i moure's còmode pels jar­dins pròxims i es va par­tir l'espai per la mei­tat, dei­xant mig par­terre erm, de cap a cap. Fantàstic. Les idees dels con­sis­to­ris nor­mal­ment can­vien en entrar nous inte­grants. En el cas dels jar­dins del pas­seig devia ser una idea tan genial que, amb el canvi, no s'ha tocat res. Això sí. S'ha tin­gut la com­pli­ci­tat del mor­rut roig, que s'ha car­re­gat un piló de pal­me­res clàssi­ques. Abans, quan en queia una, s'anava a com­prar-ne una altra a Elx. Ara, espe­rant la remo­de­lació defi­ni­tiva (?) del pas­seig, ens plan­ten la pal­mera de la vari­e­tat mar­galló, quan la típica era la Pho­e­nix cana­ri­en­sis. Ens donen gat per lle­bre. Jo reco­ma­na­ria, només, par­lar amb el con­serge de l'escola Pom­peu Fabra. L'home, reco­llint els dàtils de quan espor­guen els arbres, en va plan­tar en el cen­tre docent i ara hi ha unes pal­me­res joves i ufa­no­ses. Si sem­blant­ment s'habi­lités un espai per a plan­ter en algun lloc, es podrien anar repo­sant les pal­me­res cai­gu­des amb poc cost. Però, segu­ra­ment, és dema­nar massa!