On són les claus?

Quin gar­buix de papers i parau­les. Era tal el debat sobre el debat que al final tot es con­vertí en una dis­cussió bar­roca sobre una paraula externa, un mani­fest, una moció, una esmena, una altra esmena i una votació sense saber què es votava. Només que­dava clar que un fun­ci­o­nari muni­ci­pal, seguint ordres, havia donat un cop de peu a una porta i després havia can­viat el pany, per la qual cosa el Cer­cle Artístic de Llefià perdé els drets adqui­rits en l'ús d'un local muni­ci­pal. Una manera d'actuar gens orto­doxa, segur, però sufi­ci­ent per des­en­ca­de­nar una bata­lla en què la repre­sen­tant de l'enti­tat deixà clar que volia fer un debat polític i el popu­lar Miguel Jurado, força encer­tat, explicà que es trac­tava d'una qüestió admi­nis­tra­tiva, i els par­tits pre­nien par­tit per un o altre. Dis­cre­pants en les coses huma­nes, tots els grups es posa­ren d'acord amb les coses divi­nes i es pro­nun­ci­a­ren unànime­ment con­tra la pena de mort, al Japó. Un ple de per­fil baix on quedà palès que les claus eren, com a la cançó, al fons del mar.