Opinió

llegir i Escriure

El plaer de Montserrat Roig

La combinació de dona atrevida i de bona nena la feia doblement captivadora

Dijous vinent farà vint anys que va morir Mont­ser­rat Roig. La recordo en blanc i negre, a TVE de Cata­lu­nya, entre­vis­tant Per­so­nat­ges il·lus­tres. La recordo en color, a TV3, a La vida en un xip, amb un tur­bant ver­mell al cap que dis­si­mu­lava els estralls de la qui­mi­o­teràpia. La recordo en per­sona l'any 1975, dema­nant-me que acollís a les pàgines de Presència un arti­cle sobre els seus enfron­ta­ments amb Des­tino que cap mitjà bar­ce­loní li volia publi­car, o comen­tant uns tex­tos que jo havia triat i la seva ger­mana Glòria lle­gia, en un acte d'home­natge al seu pare, l'any 1987.

Vaig conèixer prou bé el seu pare i la seva mare per poder dir que la Mont­ser­rat era una seduc­tora bar­reja de tots dos. De la mare, l'extra­or­dinària Albina Fran­ci­torra, en va here­tar la bellesa, la vivor, l'audàcia, el desig d'anar sem­pre més enllà. Del pare, Tomàs Roig i Llop, en va here­tar la ten­dresa i una mena d'innocència antiga que roma­nia inal­te­ra­ble sota l'afany visi­ble de moder­ni­tat i de trans­gressió. I era, sens dubte, aquesta estra­nya com­bi­nació de dona atre­vida i de bona nena la que la feia doble­ment cap­ti­va­dora.

El maig de 1991, cinc mesos abans de morir, la Mont­ser­rat, com qui fa tes­ta­ment, va aple­gar en un lli­bre reve­la­dor tots els papers que havia escrit sobre el seu ofici: Digues que m'esti­mes encara que sigui men­tida. Par­lava en el subtítol del “plaer soli­tari d'escriure”, però se'n des­deia clara­ment en un dels tex­tos, quan defi­nia i resu­mia el procés de l'escrip­tura a la lec­tura: “Escriure és plaer, pri­vi­legi i, si voleu, (...) mira­cle. Perquè sem­pre hi haurà un altre ésser que ens lle­girà i, en lle­gir-nos, farà una obra més gran (...) I ales­ho­res comença el plaer del lec­tor.” Con­den­sava així, en una frase per­fecta com un cer­cle, tot el mis­teri de la comu­ni­cació. Ja va dir Mon­taigne que la paraula no és mai d'un de sol: la mei­tat és del que l'escriu i l'altra mei­tat és del que la lle­geix. Escriure, doncs, no és un plaer soli­tari, sinó com­par­tit. El plaer que sen­tia Mont­ser­rat Roig en el moment d'escriure es fon, al cap de vint anys, amb el plaer que expe­ri­men­tem els qui encara la lle­gim.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.