Batalletes?

Tot­hom, per poc que tin­gui un cert sen­tit autocrític, i tan bon punt tra­gina uns quants anys a collibè, es pot tro­bar en la cir­cumstància per­so­nal d'haver de mirar enrere, motu pro­prio o a instàncies d'altri. Ve lla­vors que s'imposa, una vegada més, la cons­ta­tació de la impla­ca­ble per­tinència del títol de les memòries de Manuel Ibáñez Esco­fet: La memòria és un gran cemen­tiri. Per pas­sar tot seguit a expe­ri­men­tar la temp­tació i el recel alhora de per­dre's en l'expli­cació del que patu­fes­ca­ment se'n diuen bata­lle­tes. ¿Com evi­tar aque­lla i com mino­rar aquest? ¿Com donar compte del pas­sat apas­si­o­na­da­ment vis­cut sense ide­a­lit­zar-lo? ¿Com fer-ne evo­cació sobre­po­sant-se a la incer­tesa que no per això un està ja irre­mis­si­ble­ment gaga?

Refle­xi­ons totes elles que vénen ara a tomb de les qua­tre jor­na­des dedi­ca­des per la ciu­tat de Man­lleu a la memòria d'un seu fill lúcid i com­ba­tiu, el radi­o­fo­nista Jordi Ven­drell, tras­pas­sat fa ja deu anys. Un pre­text con­ven­ci­o­nal, aquest últim, per vin­di­car opor­tu­na­ment la tasca del pro­fes­si­o­nal, ben del cert, però alhora també la con­tri­bució d'un equip, d'un Zeit­geist i d'una “cli­en­tela” que van fer pos­si­ble que Ven­drell s'erigís en la veu audi­ble d'un peri­o­disme àgil, punyent i diver­tit. Inno­va­dor i gens mesell.

Par­lar-ne pon­de­ra­ti­va­ment ara, sobre­tot si es té en compte com va aca­bar tot ple­gat (liqui­dació de la tertúlia radiofònica lide­rada per Ven­drell, rele­ga­ment d'aquest a l'ostra­cisme, etcètera), pot sonar a bata­lleta, sí. Però el mateix que deia Joan Fus­ter a propòsit de la política (si no la fem nosal­tres, la faran con­tra nosal­tres), és per­fec­ta­ment refe­ri­ble a les tals bata­lle­tes: si no les repor­tem nosal­tres, prou s'encar­re­ga­ran de fer-ho els qui volen oblit per a les nos­tres i pompa i estar­ru­fa­ment per a les seves. Es comença per silen­ciar pro­gra­mes radiofònics del país i s'acaba mar­cant el pas a ritme de COPE (o d'El País).