‘Pelmes'

Al cos­tat de casa han obert un basar molt gran regen­tat per una família de xine­sos. Hi venen de tot; ara ja tenen els orna­ments de Nadal: veig a l'apa­ra­dor uns tions amb bar­re­tina molt macos. Hi entro a com­prar una espelma. El noi xinès és dar­rere el tau­lell, i les seves ger­ma­nes vigi­len. Pre­gunto: “Sis­plau, on teniu les espel­mes?”. Una de les noies em mira estu­pe­facta. “Pel­mes? –pre­gunta– Que són, pel­mes?”. Em sufoco una mica i començo a bus­car per les pres­tat­ge­ries men­tre li vaig expli­cant que les espel­mes s'ence­nen, fan llum i es posen a sobre la taula per fer bonic... Però les meves expli­ca­ci­ons no il·lumi­nen la noia, que va movent el cap i repe­tint: “Pel­mes? pel­mes?; no sé...” Les espel­mes no poden ser gaire lluny, però quan tens tot de gent pen­dent de tu els segons sem­blen hores. Amb ganes d'aju­dar, una de les cli­en­tes em dóna la solució: “Digues-li velas!”. Això mateix! ¿Com pot ser que no
se m'hagi acu­dit que par­lant-li en cas­tellà tot està arre­glat? Estic a punt d'esca­nyar-la, però aquesta dona ho
té molt clar: ¿quin sen­tit té que jo parli català al meu país, quin sen­tit té que aquesta noia sàpiga la llen­gua del país on viu i tre­ba­lla, i per tant s'inte­gri i
pugui pro­gres­sar, si dient-li velas sóc
al cap del car­rer, m'entén, agafo les
espel­mes, pago i me'n vaig? Per sort les trobo al ter­cer pres­tatge, de totes mides i colors, fins i tot hi ha ciris ver­mells dels que s'ence­nen a l'església. “Mira, són aquí! –li dic, aga­fant-ne
una de color taronja–: una espelma.” La noia em mira alleu­ge­rida: “Ah!
–crida–, una vela!” I com si hagués
cai­gut del cavall exclama, ara sí, il·lumi­nada: “Pelma es catalán!”

I per aca­bar l'arti­cle, un rodolí
que són deu­res:

“Homes i dones, nens i nenes!

Feu ser­vir la llen­gua! Par­leu català!

Si no ho fem nosal­tres, digueu:

qui ho farà?”